Confesso que aquests darrers dies m’he sentit avergonyit com a català, en veure el comportament llagoter d’una part del país, inclosa una part de la que es diu independentista, davant la nova i repugnant ‘Operación Cataluña’ que ha muntat l’Estat espanyol amb la farsa dels anomenats ‘indults’ als presoners polítics. En dic ‘farsa’, perquè tot, absolutament tot, ha estat una farsa, una farsa elaborada a quatre mans, com s’ha demostrat amb la carta d’Oriol Junqueras escrita submisament al dictat i sota la supervisió de la Moncloa i publicada en els mitjans també autoritzats per la Moncloa. Si ja és baix que un català, per molt il·luminat i per molt enviat de Déu a la terra que se senti, es presti a aquesta humiliació, encara ho és més que el seu partit polític hi contribueixi. Però així ha estat. I això no és res, comparat amb el que veurem.
La farsa, però, té arrels que ens porten molt més enrere dels indults en si mateixos i de la rendibilització política que el govern espanyol n’està fent. El circ dels indults, per entendre’ns, només és una derivada, una conseqüència perfectament esperable del xoc frontal entre la justícia espanyola i el dret internacional, que és el mateix que dir entre la justícia turca i el Tribunal Europeu de Drets Humans.
No sóc tan càndid per creure que Europa ajudarà Catalunya a independitzar-se. Europa ja ha demostrat reiteradament la seva covardia o indiferència a l’hora d’intervenir fins i tot en les injustícies més sagnants. Però és prou evident que una cosa són els interessos dels estats i una altra els tribunals de justícia europeus. Són lents, és cert, molt lents, però són infinitament més justos que els espanyols, cosa gens difícil, sigui dit de passada. Ho hem vist en les contínues desqualificacions que ha rebut l’Estat espanyol, tant dels tribunals europeus com de les Nacions Unides. Una altra cosa és que l’Estat espanyol faci allò que més sap fer, que és el fatxenda de cara a la galeria. Però rep pressions ocultes i pronunciaments que el posen en evidència davant del món i no li queda més remei que subordinar-s’hi. Els indults, doncs, són això: una excusa per emmascarar el que és en realitat un compliment forçat d’un requeriment de la justícia europea. De fet, una Espanya governada pel PP, per més que ara, tot exercint d’oposició, cridi “sacrilegi!”, s’hauria vist obligada a fer el mateix. Un Estat amb presoners i exiliats polítics constitueix una insuportable pedra a la sabata de la Unió Europea.
Per això els presoners ja són al carrer. Però ho són –com era d’esperar d’un Estat mancat de cultura democràtica– a la turca, amb indult reversible. És a dir, per mitjà de maneres dictatorials: dient que se’ls perdona, inhabilitant-los políticament i amenaçant-los de tornar a la garjola. En altres paraules, com que la clatellada del Consell d’Europa era inevitable, a Espanya li calia muntar un circ que s’hi avancés per estalviar-li la profunda vergonya d’haver d’obrir les presons. “Quina humiliació!”, va pensar la Moncloa, només d’imaginar-s’ho. I com que Pedro Sánchez és tant o més nacionalista espanyol que la seva oposició i molt més mentider que Nixon i Zapatero junts, ha integrat el circ dels indults en la farsa de la Taula de Diàleg tot revestint-los amb el conegut discurs de la “concòrdia”, que és una altra falsedat, perquè ni Pedro Sánchez, en particular, ni Espanya, en general, volen cap concòrdia; allò que volen és la submissió de Catalunya. Ho va dir Sánchez: els catalans tenen dret a pensar com vulguin, però no tenen dret a ser catalans sense ser espanyols. I va remarcar: “Catalunya sense Espanya no seria Catalunya”. Amb sis paraules redactades amb el ventre, aquest pobre home va esborrar els mil anys d’història de Catalunya i va posar en relleu la seva ignorància.
Tot plegat recorda els discursos dels amos blancs als negres: “Teniu el dret de voler ser lliures, però no teniu el dret de ser-ho”. I per sostenir aquesta dominació, Espanya branda una legalitat feta a la seva mida de la mateixa manera que els blancs brandaven als negres la legalitat blanca. És en aquesta línia que Pedro Sánchez, per tal de maquillar la humiliació de l’excarceració, diu ara que “si, per a construir convivència, abans va ser útil el càstig, ara és útil el perdó”. Quina supèrbia! Demano al lector que torni a llegir aquesta darrera frase, si us plau, perquè és reveladora de la mentalitat i de la ideologia totalitàries d’aquest home i del seu govern: “càstig” i “perdó”. Ells, erigint-se en amos de la nostra vida, de la vida de Catalunya, s’atribueixen el dret de castigar la nostra dissidència amb el seu poder despòtic i també de perdonar-nos en virtut del mateix poder, que és el que, segons ells, els permet “construir convivència” amb l’ús de les 155 formes de violència al seu abast, entre les quals l’armada, la judicial, l’econòmica i la psicològica. Per això insisteixen tant en el “reencuentro”, en la “concòrdia” i en el retorn a la “normalitat”. Però què entén l’opressor per “reencuentro”, “concòrdia” i “normalitat”? Doncs la submissió de l’oprimit, és clar. Que n’és, de bonic, que l’oprimit desi els seus afanys de llibertat, que s’oblidi de les agressions que ha sofert i que, lobotomitzat, es retrobi com un xai amb l’opressor per tal que regni la “concòrdia”.
Així, mentre el circ dels indults escenifica el “perdó” i la “concòrdia”, amb la col·laboració inestimable del qui havia estat vicepresident dels oprimits, l’Estat espanyol escull una via que no sigui tan escandalosa com la de la presó, però que permeti continuar perseguint tres mil dissidents, destruint les seves famílies i espoliant-los econòmicament mitjançant la fabricació de proves grotesques i acusacions falses –en la línia de Turquia, Rússia o la Xina– a fi de provocar-los la mort civil. La quarantena de catalans perseguits pel fet d’haver explicat Catalunya al món en el ple exercici de la llibertat ideològica i d’expressió, d’acord amb el resultat de les urnes al Parlament, forma part d’aquesta Operación Cataluña a través del Tribunal de Cuentas, un organisme estatal que, com si fos una màfia, es reparteixen pares, fills, avis, germans, oncles, nebots, cosins, cunyats i camarades diversos. Ens equivocaríem, per tant, si penséssim que el terrorisme d’Estat consisteix només en la creació de comandos, com ara el GAL. En absolut. Perseguir i agredir la dissidència sota la doctrina del pensament únic de la “unidad de España” també és terrorisme d’Estat. El circ dels indults no té més objectiu que capgirar la realitat fent creure que el govern espanyol, com diuen Salvador Illa, el PSC i la seva cort de tertulians, és un govern “magnànim” que “perdona” els presoners polítics, sempre que siguin bons minyons. És la frase que diu cada setmana el maltractador a la seva dona després de fotre-li el cop de puny de rigor: “Et perdono perquè vegis que sóc magnànim”. En realitat els “perdonen” per poder alentir els seus recursos a Europa, ja que si estiguessin entre reixes el procediment seria d’urgència i Espanya rebria la clatellada molt abans. I els “perdonen”, també, perquè si el Consell d’Europa es pronunciava estant els presoners encara a la garjola, Espanya, a més d’alliberar-los, hauria hagut de demanar-los perdó, ja que a un pres innocent no se’l perdona, a un pres innocent se li demana perdó. Una humiliació massa gran per a un Estat estufat i superbiós com l’espanyol. Tanmateix, per poder muntar i vestir aquesta farsa, els calia comptar amb un aliat a la nostra banda, un aliat que escrivís al dictat de la Moncloa, que glosés el “gest” i la “magnanimitat” de Pedro Sánchez i que demanés obediència, pusil·lanimitat i resignació cristiana als catalans tot dient-los que la llibertat ara no toca. Ara toca submissió. Sense l’ajut d’aquest aliat la farsa era impossible. I el van trobar. A cent setanta-cinc quilòmetres de la Jonquera.
