“Un entorn caòtic exigeix decisions audaces que captiven l’atenció del públic, tot astorant els adversaris”. Ningú no em podrà negar que aquestes paraules descriuen a la perfecció l’acció de Trump a Veneçuela. Tothom ha quedat amb un pas de nas amb la captura cinematogràfica de Maduro. És real o és el guió d’una pel·lícula de Hollywood?, es preguntava molta gent de qualsevol racó de món quan van saber com havia anat tot plegat.
La descripció que cito són paraules de Giuliano d’Empoli que podem llegir en el seu llibre “L’hora dels depredadors” publicat ara fa tres mesos. L’autor descriu la seva experiència dels darrers anys dins els centres de poder com a conseller polític. Les seves conclusions són alarmants. Personalment, després de la seva lectura, em reafirmo rotundament en el fet que el món està regit per desequilibrats. Siguin autòcrates, megalòmans, sàdics que actuen com a caps d’estat o els “senyors de la tech” que tenen qualsevol govern als seus peus.
En un escenari com el que ens descriu l’autor en el seu assaig, a ningú el pot sorprendre que el desgavell dirigeixi el món. No hi ha espai per al raonament o les noves idees. Els instints més primaris ho piloten tot, i qualsevol petit gruix intel·lectual és vist com una relíquia del passat. Cada dia es va imposant més el mam, caca i non.
Així, no és estrany que creixin els adeptes d’aquells que s’expressen de forma desacomplexada, grollera i sense cap matís. Diuen que és el “que la gent vol escoltar”. És clar, com que els altres s’han passat dècades parlant de forma que ningú no els entenia (així dissimulaven el seu cretinisme), ara qualsevol que parli de forma tavernària sembla un oracle. No és casualitat que Empoli, en les planes del seu llibre, faci un dels retrats més encertats del personatge del qual avui tot el món en parla: “un analfabet funcional com Trump pot assolir l’estatus de geni per la seva capacitat d’actuar en consonància amb l’esperit del temps”.
Des de Catalunya, ens pot semblar que tot plegat ens ve gran. Vull dir que nosaltres pintem tan poqueta cosa que només podem aspirar a prendre partit per algun dels dos bàndols que es generen en cada conflicte. Però els catalans, majoritàriament, no ens sentim a gust en aquesta forma primitiva de la política. El nostre marcat individualisme no s’identifica amb el gregarisme que comporta aquest nou paradigma comandat per maníacs i guillats.
Si no ens volem veure engolits per aquesta dinàmica destructiva (les nacions petites encara ho tenen més magre), serà indispensable que sapiguem promoure i enlairar dirigents polítics que entenguin que la nostra nació té el geni nacional suficient per regenerar la política. No aspirem només a ser comparses dels altres.
