La historiografia de les nacions posa de manifest que aquestes ni neixen amb les victòries ni moren amb les derrotes. De fet, no hi ha tal correlació. El nacionalisme català, que reivindica dues derrotes en el seu himne nacional i en la seua festa nacional, respectivament, no té res d’estrany en aquest sentit. Només ens identifica com la nació en procés d’alliberament que encara som.
La desfeta política del catalanisme dels últims anys ha estat analitzada abastament, i més que ho serà encara. Però si alguna cosa ja podem dir avui és que no és la fi de res. Per molt que hi hagi gent que visqui d’alimentar una certa angoixa existencial, com si haguéssim perdut l’última oportunitat, aquesta visió no té fonament històric. Les desfetes (i la nostra és només parcial, de la classe política) també poden ser processades com a elements que ajuden a construir l’imaginari nacional i nosaltres ho hauríem de saber fer.
No som, en absolut, en el pitjor moment de la nostra història. La nació no només va sobreviure, sinó que va reviscolar sota el franquisme. La desfeta va ser total l’any 39 del segle passat (molt pitjor que res altre que ens hagi passat en 3 segles), i 40 anys de dictadura no ens varen esborrar del mapa. Són moltes les eines que permeten a una identitat nacional de reproduir-se en el temps. Les hem construït en èpoques que no teníem poder i encara les tenim.
El Barça, fins i tot per al que no en són seguidors o per als qui no els agraden els esports en què competeix, ha estat una d’aquestes eines de construcció nacional. Ho ha estat, fent d’institució quan no en teníem d’altres. Donant-nos èpica i victòries quan no podíem participar en cap lluita pròpia. Fins i tot, fent una mica el paper de l’exèrcit que fa segles que no tenim. En definitiva, ha estat font d’identificació i orgull quan el país no ho podia ser políticament.
Per tots aquests motius, ens hem de felicitar que el Barça guanyi i jugui bé. Que desperti i alimenti sentiments d’orgull que són indissociables de la catalanitat. Òbviament, ser del Barça, celebrar-ne les victòries, o simplement admirar-ne els jugadors i jugadores, no converteix a ningú en català. Però de manera molt àmplia i generalitzada, el barcelonisme esportiu és un perfecte antídot contra l’anticatalanisme. Això és així dins i fora del país, però es percep amb més nitidesa fora.
Les competicions esportives es podrien organitzar d’una altra manera. Però no ha estat idea nostra barrejar-les amb la política i amb les banderes. Per això quan algú guanya en qualsevol competició, sigui individual o d’equip, tothom està pendent de quina bandera agafa per pujar al podi. Per això l’Estat i l’espanyolisme es posen tan nerviosos quan el Barça guanya i treu la nostra. La potència simbòlica que té avui a ca nostra és imbatible.
Tenc el convenciment que ara mateix el Barça és, de molt, la institució amb més capacitat de relligar el país amb aquesta catalanitat difosa, banal si voleu que transmet universalment. Cap altra institució pot transcendir millor les enormes escletxes socials que divideixen o amenaces de dividir el país. Per exemple, ni la família ni l’escola poder eliminar avui la gran escletxa generacional que ha aparegut en sentiment identitari, en valors polítics o actituds lingüístiques.
Els estats, de fet, s’han construït sobre el nacionalisme banal que difonen en tots els fronts. Més enllà de la repressió i les polítiques assimilacionistes violentes, ha estat la manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Nosaltres no tenim les eines d’un estat. I les eines autonòmiques ara treballen per a l’Estat enemic, malauradament. Però tenim el Barça, que com a difusor de nacionalisme banal té una força que ja voldrien molts imperis.
Som en un moment de resistència nacional, ens agradi o no. No és el primer de la nostra història. Ni l’esport ni els símbols que l’envolten seran l’avantguarda d’un procés d’alliberament nacional. Però sabem, perquè ja s’ha demostrat en el passat, que tenim un país resilient que sempre sap posar-se dempeus i transmetre a la següent generació un llegat pel qual lluitar. Si viu el Barça, viurà Catalunya.
