A aquestes alçades tothom és més o menys conscient que la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017 es va acabar fent una mica per accident. Per part del govern de Junts pel Sí no hi havia cap intenció de fer-la efectiva i per això es va estar a punt de convocar eleccions el dia abans. De fet, va ser el càlcul electoral dels partits el que va provocar la marxa enrere quan la decisió ja estava presa.
Ara que s’han complert els cinc anys d’aquella data seria un bon moment per passar pàgina d’algunes coses. Sobretot convé tancar el procés d’exigència de responsabilitats per la mala gestió d’aquell moment històric en què tot era possible. Això, des del meu punt de vista, passa per la retirada de la primera línia política (voluntària o per decisió dels electors) de líders que no només varen malbaratar l’ocasió sinó que són incapaços de fer autocrítica.
Malgrat tot això, cal relativitzar els motius pels quals els polítics d’aleshores es varen desdir de la decisió de convocar eleccions i avortar la declaració d’independència. El cert és que el Parlament la va fer. Si el govern no estava materialment ni psicològicament preparat per aplicar-la és perquè molt pocs creien que realment es podrien arribar a proclamar uns resultats oficials del referèndum. Però una vegada que es va anunciar la victòria del Sí, la Llei del referèndum obligava a fer la declaració d’independència.
És difícil negar que per part d’alguns dels principals defensors de la declaració d’independència, incloent molts dels que la varen fer, allò no tenia cap valor. En aquest sentit, era un engany, una farsa i una estafa política als votants de l’1O. Però alerta. Això no converteix un acte solemne signat i votat al Parlament en un engany, una farsa i una estafa. Les institucions tenen una força pròpia, són l’instrument a través del qual s’expressa la sobirania popular. Quan s’aprova una cosa per majoria, encara que sigui per error, allò és vigent mentre no es derogui.
Aquestes són les regles de joc en què es bases les institucions, i especialment els parlaments. Si s’aprova un text qualsevol, sigui una llei o una resolució, deixa de ser propietat de qui l’ha escrit. També deixa de tenir el significat que li donaven els que hi han votat a favor. Una vegada aprovada, la declaració d’independència vol dir allò que diu literalment, i té el significat que li donava la llei que regulava tot el procés. Els seus autors poden renegar-ne, penedir-se o fer veure que no hi eren. Però això no canvia el significat d’una decisió parlamentària.
Això doncs, tot el que va passar inhabilita els polítics que varen enganyar la gent, prometent i votant una declaració que no tenien cap intenció d’aplicar. Però no la invalida ni permet dir que no va existir. Si no hagués existit no hi hauria documentats més de 70 pronunciaments de països que es varen sentir interpel·lats, tot i que ningú des de Catalunya va demanar el reconeixement. En aquestes circumstàncies és lògic que donessin suport a Espanya, però cap estat es pronuncia sobre quelcom inexistent o sense cap valor.
El món ha conegut multitud de declaracions d’independència que no s’han fet efectives, pel motiu que sigui. La nostra és una més. Però també cal tenir en compte que no són poques les que s’han fet sense conseqüències a curt termini i que finalment han donat lloc a un nou estat. En aquests casos, normalment es requereix un nou intent que pot ser una nova declaració o un acte de sobirania equivalent.
Cal dir tot això perquè no pot ser que els propis independentistes reneguin o denigrin la declaració d’independència del 27-O. No va ser fake, no va ser simbòlica. La declaració d’independència és en vigor perquè ningú no s’atrevit a derogar-la mai, tot i que ara tenguem un govern que fa com si no existís. El problema és que no es va fer efectiva i que ja no sembla que una majoria ho vulguin fer, però això són figues d’un altre paner.
Crec que a aquestes alçades l’independentisme ja ha après (si no ho sabia) que per ser independent no n’hi ha prou amb tenir una impremta o un web on publicar el document que ho digui. Fer la independència requereix voluntat i capacitat d’exercir el poder, impedint que l’Estat l’exerceixi. I aquest poder te’l donen la capacitat de fer-te obeir per la gent, cosa que no s’improvisa d’un dia per l’altre.
Finalment, també cal aclarir que no hi ha cap DI suspesa. La declaració d’independència es va deixar en suspens efectivament el 10 d’octubre del 2017, però aqueixa suspensió es va deixar sense efecte, el 27O. El que hi ha és una DI sense efectivitat ni reconeixement. I el primer que cal per a fer-la efectiva és el nostre reconeixement: el del govern i el de la ciutadania. Així doncs, primer objectiu: substituir un govern que renega del 27O per un que el reconegui i l’obeeixi.
20
23
