Ecoclassisme

"Tot el rigor desfermat contra els vehicles del ciutadà normal no es practica amb, no només els creuers, sinó amb la resta dels vaixells d’un dels ports més importants de la Mediterrània"

Poc abans de la pandèmia, l’enèsima esperança blanca d’una esquerra sense nord va recaure en el moviment Extinction or Rebellion, més o menys simbolitzat per l’actitud intransigent de l’adolescent sueca Greta Thunberg. Han passat quatre dies, tanmateix, si ho recordem, cada divendres, diverses ciutats europees assistien al bateig polític de desenes de milers d’adolescents ocupant, amb missatges apocalíptics i rostres enrabiats, l’espai públic.

Com passa sovint, aquest moviment social, d’una durada i intensitat relativament modestes, va acaparar bona part de l’atenció dels mitjans, i com sol ser habitual, va ser aviat colonitzada per polítics i oportunistes, que van passar a integrar part de les reivindicacions més innòcues amb objectius ben diferents de l’esperit inicial. Cada generació, en la seva descoberta de l’acció i la política al carrer percep una forta excitació que els porta a creure que descobreixen la sopa d’all. Tanmateix, les onades reivindicatives, les esperances juvenils són una constant històrica, una mena de desvetllar de la primavera a la qual succeeixen tardors i hiverns inexorables.

Els adolescents d’Extinction or Rebellion protestaven, amb arguments generacionals i emocionals, pel difícil futur que els deixaven en herència a causa del canvi climàtic –a partir d’aquell moment, rebatejat com a “emergència climàtica”–. Com en bona part dels històricament reiterats moviments adolescents, tenien un fort component mil·lenarista que es barreja amb fe i entusiasme, que sovint porta a un nihilisme paralitzant, o que també desperta una reacció irracionalment equivalent. Així, poc abans de la pandèmia –i l’era Trump en va ser un galdós exponent– moltes societats es van dividir entre mil·lenarisme catastrofista i negacionisme suïcida; entre “ens extingirem al més pur estil peli de catàstrofes”, i “el canvi climàtic no existeix i respon a una conspiració de les elits”.

En el debat públic es troba a faltar diàleg serè, arguments sòlids i permeabilitat davant les raons de l’altre. En una mena de frontó inamovible, les anàlisis xocaven contra la inflexibilitat de l’adversari. A títol personal, i reconeixent les meves mancances científiques, penso que el canvi climàtic és un fet, que els combustibles fòssils i la intervenció humana tenen un paper determinant, i tanmateix, això no ens portarà a cap extinció. Que probablement el canvi del clima generarà conflictes i oportunisme, perdedors i guanyadors, és el més probable tenint en compte la història de la humanitat quan s’ha hagut d’enfrontar a escalfaments, glaciacions, catàstrofes naturals, epidèmies terribles o, encara pitjor, guerres apocalíptiques. Ara bé, si hi ha una característica que defineix el sàpiens és, com ens recorda Noah Harari, és la seva adaptabilitat. 

Ara bé, malgrat que el canvi climàtic ja es va evidenciant en les estadístiques, els seus efectes ja es perceben en les tendències socials, polítiques i econòmiques. Tot el conjunt de tractats internacionals que condueixen vers la descarbonització s’estan traduint en un seguit de decisions que tenen com a perjudicats els de sempre. Que el pes de les restriccions assumides pels diversos governs està essent repartit d’una manera més que inequitativa, en base a impostos indirectes (els més discriminatoris contra els més febles) i restriccions a la mobilitat que apunten també als de sempre. Perquè ho puguem comprendre bé, mentre Greta Thunberg es marejava en el veler ecològic que, travessant l’Atlàntic, la portava a Nova York, a França es va produir una veritable “fronda”, una rebel·lió autènticament popular contra l’impost al dièsel en el que es va denominar com “moviment dels armilles grogues”. Les persones de la perifèria, les de la França rural, que necessiten el seu vehicle privat, sovint d’una vintena d’anys amb motor de gasoil, que ha vist com al seu entorn li han tancat centres sanitaris, escoles, serveis, fins i tot caixers o oficines de correus, i que necessiten desplaçar-se per poder preservar un benestar minvant, van dir prou a aquest atac a la seva capacitat adquisitiva

Aquesta guerra, desfermada amb la bandera verda de l’ecologisme, contra el vehicle particular, s’està generalitzant i ja té conseqüències tangibles. Ciutats com Barcelona ja anuncien restriccions contra els vehicles dels ciutadans més pobres (carregats d’anys i contaminants) en base a prohibicions, peatges urbans o la impossibilitat d’aparcar gratuïtament al carrer. En termes pragmàtics, els mileuristes no poden comprar-se un cotxe nou, o veuen retallats els seus ingressos en base a aquesta mena d’impostos indirectes, cada vegada més cars, cosa que es tradueix en un empobriment generalitzat. L’alternativa del transport públic (si és que realment existeix) implica allargar la jornada laboral, i per tant, deteriorar encara més les condicions de vida. Per contra, tot el rigor desfermat contra els vehicles del ciutadà normal no es practica amb, no només els creuers, sinó amb la resta dels vaixells d’un dels ports més importants de la Mediterrània que equival, pel cap baix, a la suma de tots els vehicles que entren i surten de la capital del país (i farien bé de no posar-hi pegues, perquè comercialment, la ciutat patiria, i no mancarien candidats a substituir l’estratègic port).

De vegades, aquest ecologisme classista també incorre en la temptació de l’intrusisme en la vida privada de la gent. El barri de Sant Andreu ha patit un d’aquests experiments de recollida de residus “porta a porta”. Com ha passat en moltes altres ciutats on s’ha provat –i que ha fet perdre les eleccions a qui ho ha impulsat–, ha estat una catàstrofe, generant brutícia, descontrol, episodis al més pur estil Gran Hermano (amb xips sancionadors), i la sensació que l’opinió de la gent no compta per a res. 

És curiós aquest ecologisme que es reivindica d’esquerres, que té tanta pressa a posar les coses difícils a les classes treballadores mentre actua amb parsimònia a l’hora de combatre el rendisme immobiliari dels privilegiats (recordem que l’especulació és el problema més greu que pateixen les ciutats, i que cap govern ecologista ha tingut el coratge de resoldre). Una esquerra amb una deriva cada vegada més autoritària i que es guia més per la fe del prejudici que  per la constatació dels efectes negatius de la mesura. És normal. Si davant del canvi climàtic es practica cert mil·lenarisme religiós, és normal que s’acabi actuant com a un Déu de l’Antic Testament. La història, tanmateix, ens demostra que si hi ha alguna cosa que va ser percebuda com a un instrument d’igualtat social va ser la democratització del vehicle privat. Crec que va ser Tony Judt que va ironitzar, a l’hora d’entendre perquè el comunisme va fracassar davant del capitalisme, que “els socialistes eren bons fent autobusos; els capitalistes eren bons fent automòbils”. Hi ha tesis doctorals que expliquen l’emancipació personal de les dones rurals d’Irlanda a partir de poder tenir carnet de conduir i vehicle propi. Que si el preu de la suposada salvació davant la hipotètica catàstrofe climàtica és a renunciar a un estil de vida que la gent valora com a positiu, és normal que la ultradreta acabi apropiant-se del concepte “llibertat”, davant el caràcter restrictivista de determinada esquerra.

L’ecologisme no és un invent recent. Hi ha una fabulosa tesi doctoral de l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan que explica com, des de finals de segle XIX fins a l’esclat de la Guerra Civil hi havia hagut un ecologisme als Països Catalans molt lligat a l’anarquisme i les idees del comunisme llibertari de caràcter kropotkinià. Els seus projectes, vinculats a l’urbanisme, parlaven de dissenyar ciutats jardí, de planificació urbana i econòmica, i de repartir el treball i la riquesa, reduint dràsticament el temps de treball i modular la producció d’acord a les necessitats reals de la gent. L’ecologisme dominant d’avui no sembla tenir gaire a veure amb aquests activistes amb ressons de l’Art and Crafts, William Morris i els prerafaelites. El Maig del 68, una mena d’orgia d’hedonisme individualista va marcar una agenda ben diferent, que va posar les bases per l’acceptació i normalització del neoliberalisme triomfant. Ja no parla de redistribuir la riquesa amb criteris d’equitat, de socialitzar les restriccions ecològiques de manera discriminatòria. Això sí, amb un vernís de retòrica progressista i amb aires New Age que, a la manera de mantres budistes, van repetint determinats eslògans religiosos. Es tractaria d’un ecoclassisme en què es manté l’ordre sagrat i inalterat d’una piràmide social que no interessa remoure, més enllà d’algunes queixes o comentaris paternalistes en base a la dictadura de les bones paraules, els grans principis i les bones intencions. Tanmateix, malgrat la seva retòrica d’esquerres, com que provenim d’una tradició judeocristiana, no està de més recordar l’evangeli de Sant Mateu: 7; “pels seus fruits els coneixereu”. I de moment, els fruits els paguen desproporcionadament els qui es troben més avall.

Comentaris

    tangen67 09/07/2021 10:20 pm
    ni contra els busos de la ciutat, enormes i mig buits, tampoc contra els sempieterns camions de la brossa, recollida amb una profuessio sospitosa que contrasta amb les practiques d'altres paissos europeus. Es simplement merda al contribuent de quatre tontets samarreteros de l'esquerreta bolivariana catalana de sempre.
    Josep Castelltort Panadés 10/07/2021 11:59 am
    Els articles d'en Xavier Díez m' agraden molt i em semblen molt encertats. Avui ha tractat les derivacions polítiques de l'ecologisme i també estic d'acord amb la majoria d'afirmacions. Però crec que ha fet una error de fons important: a posat en el mateix sac el problema del canvi climàtic i les polítiques que apliquen els governs, diuen que "per pal·liar -lo". Així hi apareix la frase, referida als efectes de la combustió dels combustibles fòssils: "Tanmateix, això no ens portarà a cap extinció". D'on treu aquesta seguretat no ho diu. La tentació de comparar la crisi ecològica amb el mil·lenarisme és molt forta. Però no són fenòmens radicalment diferents. La crisi ecològica no ve d'un prejudici religiós o polític, sinó que ha funcionat exactament al revés. Un problema que el Club de Roma i d'altres posaven sobre la taula ha estat tapat per la política de tots colors i per ideologies, algunes religioses. La realitat és que el ritme d'extincions d'espècies es al nivell de les èpoques de catàstrofes ecològiques. Aflora una vegada més l'antropocentrisme " nosaltres som molt intel·ligents" i no és possible que no ens en sortim. L'evolució mal entesa. En fí, estic totalment d'acord. Jo soc de fora, però em sembla d'una barra impressionant posar-se a combatre el canvi climàtic descartant el cotxes vells , de gas-oil, que es veu que ningú s'havia donat que eren els de la gent de menys ingressos. Estic d'acord que els pijo-progres tenen molta part de responsabilitat del creixement de l'extrema dreta (Thomas Piketty aporta evidències). La pesta bubònica no era un càstig de Deu, però era ben real.
    Doctor Strangelove 10/07/2021 1:37 pm
    Què pesat que és aquest paio! D'on l'heu tret? Doc.
      MENGUEN ELS COLLONS ANTIDOCTOR!!! 11/07/2021 3:25 pm
      Escriu alguna cosa positiva d’una vegada, gamarús!
    fat boy 10/07/2021 4:30 pm
    I no es solsament contra la classe treballadora, sino contra els vells, els malalts, els impedits i qualsevol que visqui mes enlla d'on arriba el metro. En poques paraules, es la politica de tirar-se el moc pagant els debils, perque deu ens en guard d'exigir als lladres espanyols que deixin de robar-nos els 20.000 milions d'euros anuals de rigor, no fos que es quedessin sense la pagueta. La pagueta i el que penja.
    Narcís 10/07/2021 6:45 pm
    El ' negoci ' sempre ha estat contra els humils i menys humils, atès que són majoria immensa/ aclaparadora així bestiesa de pocs mitjans que fan una molta quantitat/ gran resultat pel que fa a impostos, tributs i imposicions vàries .. i pel que fa a fúme'ls en iniciatives polítiques quines siguin ! PD : no volien àdhuc treure la reducció que rep ' declaració conjunta ' .. quan aquesta la fan justament matrimonis d' un sol sou i baix d'allò més ?
    A Barcelona no oblidem l'impost de circulació 10/07/2021 7:54 pm
    Si tens un cotxe "contaminant per a l'ajuntament" (encara que passi la ITV sense problemes) només pots circular per Barcelona de les 0h fins a les 7h i de les 20h fins a las 24h cinc dies a la setmana més dissabte i diumenge totes les hores. La setmana té 7 dies x 24 h/dia = 168 h i això és, teòricament, el temps que pagues en el teu impost de circulació. Si per llei em restringeixen la circulació a només 11 hores x 5 dies i 24 hores x 2 dies = 103 hores, m'hauria de correspondre el pagament del 103/168 = 61,3% l'impost de circulació total.
      fat boy 10/07/2021 8:12 pm
      Que et penses que vius a Holanda?.
    Rafel Torner 11/07/2021 10:16 am
    Sí, si cal reduir la contaminació a Barcelona, parlem-ne; però repartim la càrrega equitativament. No pot ser que el tot terreny de 300 cavalls i nou de trinca cada tres o quatre anys tingui tot el camp per córrrer i carta blanca per anar a tot arreu, en tot moment, i el cotxe que s'ha fet reparar quan ha tingut una avaria i se li ha allargat la vida útil hagi d'anar a la bassa. La fabricació i l'us de tants cotxes (molt sovint més grossos i potents) també té una petja ecològica, i d'això no en parlen mai. Si, a més, resulta que la mesura de de la zona de baixes emissions (cotxes "vells") té un efecte gairebé zero, com el mateix Ajuntament reconeix... La solució fàcil: els pobres que es fotin i que vagin amb metro# i nosaltres som els més guais. Sön uns demagogs.

Nou comentari