És la segona vegada que Espanya guanya un Mundial. El primer triomf també va basar-se en una columna vertebral de jugadors del Barça que, en aquell moment -estiu de 2010-, era l’equip que havien construït Joan Laporta i Pep Guardiola. L’alineació, com recordaran els més futbolers, la protagonitzaven noms com Andrés Iniesta, Xavi Hernández, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets o Pedro Rodríguez, tots ells procedents de la Masia. Van derrotar els Països Baixos amb un gol d’Iniesta i, de cop, vam comprovar que en aquest país molta gent se sentia vinculada a aquella samarreta i aquella bandera.
Setze anys més tard, el Barça del mateix Laporta i la mateixa Masia ha tornat a guanyar el Mundial, aquesta vegada amb Ferran Torres, Pau Cubarsí, Lamine Yamal, Dani Olmo, Pedri i Eric García. La jugada és idèntica i els efectes també ho seran. Evidentment, la dutxa de nacionalisme espanyol és intensa, especialment a Catalunya, on l’espanyolisme busca eixamplar la base. Però de la mateixa manera que la copa de 2010 no va impedir l’espiral independentista dels anys posteriors, ara ni les samarretes vermelles ni les banderes bicolors pels carrers, ni tampoc les botzines dels cotxes no convertiran Catalunya en quatre províncies castellanes. Hi ha una base social espanyolista, certament, a la qual s’hi han sumat molts indiferents i una bona part de seguidors del Barça. Però el mateix espanyolisme banal d’aquests dies serà substituït per un catalanisme igualment banal quan sigui el Barça qui aixequi una Champions.
Afortunadament, els futbolistes que han guanyat a Nova York juguen cada setmana al Camp Nou. I, com ha escrit The New York Times, aquest Mundial l’ha guanyat el “core of Barcelona players“… En fi, només queda un mes perquè comenci la Lliga i Madrid torni a ser l’enemic. I tot això s’haurà escolat per l’aigüera. O sigui que ànims, que no estamos tan mal!
