La setmana ens ha deixat tres resolucions judicials interessantíssimes. La sentència del cas de les vacunes als cossos de policia espanyols, la sentència del Tribunal Constitucional amb què, a través del recurs d’empara de Dolors Bassa, avala de manera definitiva l’amnistia i, en tercer terme, el sucós vot particular emès pels cinc magistrats conservadors de l’alta magistratura. Han estat com un petó inesperat. Tres resolucions que són un retrobament amb el debat del dret i amb un joc ofensiu entre magistrats que recorda als derbis que com entrenadors disputaven Cruyff i Hiddink.
Totes tres són un curs de dret penal en tota la seva dimensió. És a dir una branca del dret que es constitueix com una manera de formalització del control social, o com una manera de prevenir i penalitzar sense sorpresa, sense dependre del presentisme o de la conjuntura, de l’arbitrarietat o l’espontaneïtat o d’una de les característiques que ens distingeix com a humans, la subjectivitat. Tot plegat regit per la Santíssima Trinitat de la norma, la sanció i el procés. Si falla la concordança entre aquests tres elements, podríem expressar allò tan popular del “no hi ha dret!”.
La sentència que absolia Alba Vergés, Josep Maria Argimon, Marc Ramentol Sintas, Adrià Comella Carnicer i Francesc Xavier Rodríguez Guasch, és a dir la cúpula del departament durant els temps més durs de la pandèmia de COVID-19. Tots tres estaven acusats de discriminar amb les vacunes els membres de la Guàrdia Civil i del CNP destacats a Catalunya. La resolució té 63 pàgines. Un detall gens menor.
Els tres magistrats, José Manuel del Amo -el president-, Jorge Obach i Laura Gómez, signen una sentència detalladíssima en la prova practicada. No se’ls escapa cap detall. Repliquen les declaracions i la prova documental practicada a la sala i en fan una interpretació intel·lectual dels elements del tipus penal de la prevaricació de l’article 404 del Codi Penal des d’una perspectiva històrica, gramatical i lògica. Una sentència, que tot i la seva profunda relació amb el pòsit del Procés, brilla per la seva professionalitat.
Però els magistrats encara fan una cosa més important, que només he llegit aplicar amb aquesta contundència al magistrat Santiago Pedraz de l’Audiència Nacional i a en Josep Maria Noales, degà dels jutjats de Badalona en la famosa resolució del 12 d’octubre, i és recordar amb una èmfasi notable que el dret penal no és un martell, sinó un peu de rei. Una eina molt delicada que només s’ha d’utilitzar com a darrera raó. De fet, es mostren molt gelosos de la seva competència.
Ras i curt, subratllen que el dret penal no està per corregir o castigar qüestions administratives i que això de prevaricar no és una mena de patent de cors que es pugui brandar en qualsevol sala de vistes amb alegria i generositat. Un avís tant a la jutgessa instructora, com al ministeri públic -que fins a darrera hora no va retirar l’acusació- i a les acusacions. El dret penal és una cosa seriosa i és una eina social i no pas política.
En la mateixa línia, s’expressava la sentència del TC. Els set magistrats que van avalar l’amnistia han deixat escrit, i sense gaires manies, que el Suprem, ha esberlat la interpretació teleològica de la llei. Això és que han esquivat aplicar la norma seguint la finalitat que persegueix la norma. Per tant, han fet una interpretació per inaplicar la llei de reescriptura d’un delicte al marge de la lògica i afegint una consideració restrictiva de la llei que topa amb el principi que tota norma penal s’ha d’interpretar a favor del reu. La rotunditat de la resolució és insòlita en la jurisprudència del TC. Tant és així que supera una línia vermella: ordenar al Suprem com ha d’interpretar una qüestió de legalitat ordinària.
Per completar i entendre la duresa d’aquesta sentència cal llegir amb calma el suggestiu vot particular dels magistrats conservadors. De fet, no amaguen en el seu redactat que s’han esverat amb les raons esgrimides pels seus companys de toga. I, en certa manera, el seu empipament i sorpresa està prou justificat. El TC s’ha passat de frenada en ordenar al Suprem com ha d’interpretar una llei i un delicte. No és la primera vegada en els darrers temps perquè va passar en el cas ERO o el cas Alberto Rodríguez. Però, el que obvien els conservadors són les raons del TC per sortir de la seva àrea i haver jugat amb les mans, i són que el Suprem havia punxat la pilota, esborrat el guix del camp i lesionat bona part dels jugadors contraris. Si el TC s’ha passat de frenada és perquè el Suprem, en referència al Procés, s’havia sortit de mare.
