Vivim a un món confús i trasbalsat on encara no entenem la direcció dels terrabastalls que s’estan produint. No hi ha cap teoria ni paradigma que ajudi a sintetitzar els conflictes interns de les societats occidentals i les seves interaccions amb les relacions internacionals. En un bufit, hem passat d’un període d’ultra globalització a un de proteccionisme i militarisme sense canviar cap dels nostres líders o experts. Ells continuen manant, però el seu discurs ha fet un gir radical de 180° sense sotmetre’s a cap revisió o escrutini públic. Els responsables del desastre volen continuar marcant el nostre destí sense fer cap examen de consciència ni propòsit d’esmena. Són els experts de l’oblit i, per això mateix, sempre prenen el camí incorrecte, perquè sempre amaguen d’on venen.
Vaig entrar a la Facultat d’Història el 1999 plenament convençut que els Estats Units es dirigien cap a una confrontació militar amb la Xina, perquè estàvem vivint un període històric semblant al de 1870-1914, la primera gran globalització. En l’actualitat, els Estats Units ocupen el lloc de l’Imperi Britànic mentre els xinesos es troben a la situació d’Alemanya: una potència emergent que vol encaixar dintre de l’statu quo com un igual del país hegemònic. Tot i això, els nostres experts consideraven que les interdependències econòmiques entre les dues nacions eren una garantia d’estabilitat que feien del tot impossible la ruptura de la pau.
Per entendre com al nostre discurs públic s’obviava una realitat palmària que podia esdevenir ràpidament en una desagradable hipòtesi bèl·lica, em vaig centrar en un corrent acadèmic conegut com la Teoria de la Modernització, que era la columna ideològica de la globalització. Els seus postulats sostenien que la modernització econòmica i la liberalització de les economies dels règims autoritaris produïen unes classes mitjanes burgeses que pilotarien transicions pacífiques a la democràcia. Aquest mantra se sostenia en suposats estudis empírics del cas espanyol, de les democràcies populars de l’Est o de Turquia i, per tant, es considerava una veritat demostrada científicament.
Per aquesta raó, durant més de deu anys vaig estudiar els processos de democratització a finals del segle XIX per comprovar que aquesta narrativa no tenia cap element empíric que la validés i no era més que una fabulació per justificar polítiques econòmiques liberalitzadores. Darrere de la façana de la democratització o el desenvolupament global, trobàvem sempre polítiques que afavorien la llibertat de circulació de capitals contra polítiques que protegien el benestar de les classes treballadores, perquè, no se sap com, afeblir l’Estat i empobrir la població era necessari per construir una societat civil forta.
Tanmateix, tota una legió de politòlegs i economistes formats a les universitats nord-americanes silenciaren o ignoraren tots els treballs crítics amb els seus postulats perquè necessitaven una autoritat científica inqüestionable per condicionar la política de les democràcies occidentals. Malgrat tota la retòrica humanista darrere de la globalització en favor de la reducció de la pobresa mundial, les nostres elits confiaven en el fet que a la Xina es formaria una plutocràcia que substituiria al partit comunista en una transició pacífica. Aquesta nova elit xinesa, com havien fet els seus homòlegs occidentals, prendria decisions que perjudicaren el seu propi país i la seva població.
Els nostres líders pensaven que els nous dirigents xinesos dòcilment acceptarien un rol subordinat a l’escenari internacional a canvi de la seva integració a l’elit mundial. Als internats privats de Suïssa, els fills de tots els potentats compartirien dormitori i jugarien al polo fraternalment sense que les diferències nacionals o racials fossin un problema per a ells, perquè tots els seus pares comprendrien que l’hegemonia dels Estats Units és el principal garant dels drets i privilegis del capital sobre el treball.
Malauradament, aquest guió ha fracassat. El Partit Comunista no ha sigut infiltrat o substituït per cap nova classe dirigent i la Xina no ha renunciat a un projecte d’enfortiment nacional. Com a país sotmès durant un segle a una forta influència colonial estrangera, el discurs de la globalització els recorda massa al liberalisme decimonònic de l’imperialisme i qualsevol empresari que faci negocis amb els estrangers mentre ignora l’interès nacional és un traïdor a la pàtria.
Per tant, la modernització econòmica no ha produït cap democratització universal ni ens ha portat a un escenari de col·laboració pacífica com era fàcil de preveure per qualsevol historiador. Tot i això, els nostres experts no volen reconèixer els seus errors i culpen a una maldat intrínseca oriental, el clàssic despotisme oriental, del fracàs de la democratització. De sostenir un discurs universalista liberal, ara defensen un culturalisme etnicista on occident deu lluitar contra orient per salvar les llibertats individuals.
El malvat de la història és Xi Jinping per sotmetre o liquidar els líders de la nova classe capitalista, enfortir el Partit Comunista, prioritzar el benestar de la població xinesa i combatre la corrupció. El problema, com sempre, és que els nostres experts no ens expliquen d’on sorgí Xi Jinping ni com la Xina ha passat de ser el principal soci comercial dels Estats Units a una amenaça militar en menys d’una dècada. El silenci té el seu origen al període de 2008 a 2012 on, com es pot llegir a Crash d’Adam Tooze, els xinesos intentaren col·laborar en pla d’igualtat amb els nord-americans per solucionar la crisi econòmica internacional, però Washington es negà a qualsevol interlocució seriosa perquè ho entenien com una cessió en el seu lideratge mundial.
Per entendre d’on venim, s’ha de tenir en compte que, quan els russos envaïren Geòrgia l’estiu de 2008, proposaren als xinesos concertar una venda d’actius nord-americans per agreujar la seva crisi bancària i Beijing informà immediatament els Estats Units dels plans de Moscou. Ara, setze anys després, l’equilibri d’aliances s’ha capgirat totalment i la raó no rau en una maldat intrínseca de Xi Jinping o en el despotisme asiàtic, sinó en la desavinença amb la primera administració Obama.
La supèrbia i el menyspreu exhibit per Washington s’expliquen pel clima creat pels nostres experts, incapaços d’acceptar que un país no occidental, aplicant polítiques econòmiques contràries al seu mantra neoliberal, fos capaç de superar-nos tecnològicament. De 2008 fins a 2016, The Economist publicà infatigablement portades explicant-nos que l’economia xinesa es trobava a punt de col·lapsar: una imminent sèrie de crisis internes portarien el país a una fractura interna semblant al destí de la Unió Soviètica. No ens havíem de preocupar per la Xina, perquè, com la seva economia no era capitalista com la nostra, els esperava una crisi pitjor que la de 2008.
Avui dia, continuem esperant la gran crisi xinesa. Els nostres experts han liderat una dècada de negació de la realitat, perquè no podien acceptar el triomf del model xinès. Segons el seu discurs, era la globalització capitalista la raó de la reducció de la pobresa mundial i el paper de l’Estat xinès era secundari. La realitat, però, és que la globalització capitalista reduïa marginalment la pobresa i el factor determinant foren les polítiques implementades pel Partit Comunista xinès. Necessitaven veure com la Xina s’enfonsava perquè, en cas contrari, haurien d’acceptar que les seves doctrines econòmiques són pura ideologia o manquen de qualsevol autoritat científica per imposar-nos receptes tecnocràtiques. Durant aquesta dècada de negació de la realitat, els xinesos ens han superat tecnològicament i occident, de cop i volta, deu lidiar amb el seu estancament decadent.
En aquest escenari, els experts liberals cerquen a sang i foc una confrontació directa amb la Xina o Rússia que els salvi del seu gran terror: reconèixer que són uns farsants que han conduït els nostres països a la desindustrialització i la paràlisi social per beneficiar a les nostres plutocràcies. Volen tensar l’escena internacional per provocar un enfrontament militar que eviti una reflexió interna a les nostres societats que evidenciï el paper jugat per les nostres tecnocràcies i com han imposat les seves polítiques. Confien que encara som a temps de derrotar militarment els xinesos i això impedirà el qüestionament dels nostres sistemes polítics. Volen sostenir l’actual statu quo, les polítiques neoliberals dels últims cinquanta anys i, per sobre de tot, mantenir la balança favorable a les taxes de retorn del capital sobre el treball consolidades durant aquest període.
Ells saben que un escenari internacional de calma tensa, on occident es torni a industrialitzar i apliqui mesures proteccionistes, signifiquen la fi del seu model ideològic. Això suposaria rescatar les polítiques keynesianes i estatalistes seguides pels xinesos i la impugnació del seu consens globalista. Tenen por de perdre la seva preeminència i, per aquesta raó, volen accelerar el conflicte, tensar l’escenari internacional al màxim per tallar en sec aquesta finestra d’oportunitat per generar canvis interns. De nou, pequen d’excés de confiança i creuen que encara som a temps d’aturar l’hegemonia xinesa. Com ha passat amb la guerra d’Ucraïna, la seva supèrbia maximalista ens condueix al desastre i la derrota.
Hem d’entendre, llavors, que els cants de sirena de democràcia i llibertat dels nostres experts no són més que una cortina de fum per amagar les seves vergonyes i els seus errors. Volen fugir d’estudi per no ser qüestionats i substituïts. Abans de reconèixer que són un frau intel·lectual, ens portaran a un holocaust nuclear. Els països occidentals necessitem trenta anys per revertir la destrossa econòmica i social produïda pel neoliberalisme. Necessitem refer el nostre teixit social, enfortir l’estat, reduir l’espai dels mercats i reindustrialitzar-nos. Per tallar amb l’individualisme, el materialisme i el nihilisme consagrat per les nostres elits necessitem un canvi que sols pot ser generacional.
Sols després d’aquesta reestructuració interna on les necessitats de la població treballadora siguin la prioritat dels nostres governants i no la taxa de retorn dels capitals, tindrem societats que, arribades el cas, podrien tensar-se amb èxit amb la Xina. Pretendre precipitar aquest conflicte és una estratègia suïcida, perquè no volem acceptar l’estat actual de la nostra decadència i el treball que és necessari per revertir-la.
El dilema on ens trobem atrapats és que les nostres elits volen derrotar la Xina sense fer cap esforç o sacrifici. Per bloquejar la tensió interna que vivim volen exportar-la a un xoc internacional. Per tant, l’única salvació que tenim és augmentar la tensió interna als nostres països, mentre pressionem per reduir-la internacionalment. D’aquest mode seria possible guanyar el temps necessari per promoure les transformacions que facin de les nostres societats un lloc més just i, si fos inevitable, ens prepararien per afrontar amb esperances d’èxit un escenari de tensió internacional.
