ERC i JxCat estan encarant la campanya a partir de la hipòtesi -no gaire probable, vistes les enquestes- d’un fracàs de PP/Vox a l’hora d’obtenir una majoria al Congrés. Es tractaria del camp de joc més favorable possible i seria aquí que haurien de demostrar que són capaços de forçar l’esquerra espanyola a moure’s en el sentit nacional més enllà dels nou mitjos indults que van aconseguir els de Junqueras la passada legislatura. La condició per a això, òbviament, és que el PSOE arribés a la convicció que els independentistes catalans són capaços de deixar passar a Feijóo. I aquesta posició, vistos els antecedents, no sembla gens probable.
Però, més enllà de possibles caramboles parlamentàries, el que no esmenten ni ERC ni JxCat és l’estratègia a seguir a partir d’una victòria de la dreta i la ultradreta espanyolista com la que prediuen els sondejos. En aquest supòsit, el manteniment de la divisió interna de l’independentisme resultaria letal, més encara amb un Govern que malviu amb el suport de 33 diputats al Parlament i una forta desmobilització social. Hi ha diverses possibilitats com, per exemple, un Govern de concentració que reprengui -o, almenys, planifiqui- una estratègia d’escalada. O una convocatòria anticipada d’eleccions amb un programa comú… L’única opció que cal descartar d’entrada és no fer res, com sembla que es desprèn de les declaracions de Pere Aragonès.
D’aquí a una setmana, per tant, les executives dels partits hauran de plantejar-se les clàssiques preguntes de Lenin: Què fer? i Per on començar? Ha de ser el primer minut d’una nova estratègia i l’últim del fracàs de la vella.
37
8
