“Només és la punta de l’iceberg”. Aquesta frase és la valoració que fa el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, de l’increment de discriminacions lingüístiques que ha rebut l’entitat al llarg de tot el 2024, i que El Món va publicar ahir en primícia. Malgrat que la gent no va al metge a buscar conflictes lingüístics ni a fer-se el milhomes per la llengua, perquè com és obvi la preocupació quan vas a un centre sanitari és una altra, els casos s’incrementen un 17,7% al sistema sanitari públic de Catalunya i un 14,17% en total respecte de l’any 2023. Aquest increment conjuga dues variables: més consciència per part de la gent, que comença a estar farta, i més casos de discriminació, perquè hi ha total impunitat.
La principal raó d’algú que acudeix al CAP o a l’hospital no és per escoltar “Estamos en España” o “¡Hábleme en español!”, és perquè la persona o un familiar seu pateix un problema de salut, i en casos així no és fàcil fer d’activista lingüístic. Ningú va al metge a passar l’estona i a veure si li toca el carallot de torn. I ha de quedar clar que qui denuncia no s’ho inventa, només faltaria, i tampoc no s’hi val a tractar-lo de boig, a dir que no coneixes tota la història i negar-te a explicar-la quan te la demanen. Un metge ha de ser sensible amb els seus pacients, i ha de tenir cura en el tracte perquè hi ha un grau superior de vulnerabilitat. I no es pot acceptar que una senyora de cent anys vagi a un centre sanitari perquè li curin un trau a la cella i, com va passar recentment al Sagrat Cor, acabi plorant.
És molt més fàcil fer d’activista lingüístic en una botiga de roba o en un bar, que al metge. Però, tot i això, els casos segueixen pujant, i no és acceptable que la consellera de Salut, Olga Pané, demani a la gent ser realista amb el context actual perquè, davant la falta de metges que hi ha a Catalunya, es veuen “obligats a incorporar professionals que venen d’altres entorns i que el seu idioma matern o que dominen no és el català”. “Haurem de conviure amb aquesta situació un temps”, va rematar. Si les autoritats es resignen a acceptar la situació actual i no fer complir la llei, què han de fer els ciutadans? Denunciar casos amb insults que facultatius deixen per escrit i que s’arxiven sense donar explicacions? –i que, a més a més, intenten que passin el màxim desapercebuts possibles–.
És greu que quan algú s’atreveix a denunciar un cas de discriminació en un centre hospitalari, les autoritats no prenguin cap mesura. I ja no contra el professional, és que ni tan sols adopten mesures perquè casos com, per exemple, el de la Dexeus no es tornin a repetir. I la sensació que fa tot plegat és que hi ha connivència entre autoritats i centres, que se senten impunes perquè saben que no els hi passarà res malgrat saltar-se la llei. I el mal no és d’ara, ve de lluny i les institucions no fan res per millorar la situació.
