La realitat és un joc de miralls. Comentant un tuit sobre Tirant Lo Blanch l’altre dia, he recordat el joc de miralls que fa servir la Viuda Reposada per fer creure en Tirant que na Carmesina l’enganya, és a dir, que ha vist el que no ha vist pas. Si tens els mitjans de comunicació a la teva disposició, pots dir el que vulguis, com ara que la terra és plana o que el MHP Aragonès hagi invitat de bona fe a Junts a afegir-se a la taula del diàleg. Aquella taula inconsútil que té com a document orientatiu l’informe dels experts acadèmics de l’acord de claredat, un document tan adient com els protocols dels savis de Sió.
Però és que, a més de la televisió, també hi són les xarxes, on es manifesta avui la llibertat d’expressió. I és a les xarxes on el joc dels miralls es multiplica, com en l’escena final de “La dama de Shanghai”. El MHP invita als mateixos que foragità fa dos anys amb una puntada de peu. Ara, els de Junts han d’acotar el cap i tornar a on se’ls havia expulsat. Hi ha una oportunitat històrica, diu Aragonès, i implica que ha estat assolida per ell. L’estil autocràtic d’aquest home és insuperable. Com insuperable és el ridícul de les institucions catalanes, governades per una minoria absoluta.
Doncs, les xarxes són essencials (i inevitables), perquè exposen la veritat que amaga el discurs del govern, mirall contra mirall. Potser es pot aprofitar l’ocasió per a desmentir la propaganda del govern i forçar als actors polítics i socials a dir la veritat?
Comencem per la identitat dels partits. ERC no és cap partit independentista ni ho ha estat mai. És un partit “atrapa-ho tot” (catch all party), un populisme de societat desenvolupada, independentista o autonomista, segon bufi el vent; d’esquerra catalana, ibèrica o cosmopolita, d’acord amb les conveniències del moment. I amb un únic objectiu: gaudir del poder com sigui.
Continuem amb els mitjans públics de comunicació i els privats subvencionats. Primer, per què se subvencionen els mitjans, que són empreses privades, i no les fàbriques de xocolata o les perruqueries? Segon, sota quins criteris se subvenciona? Tercer, per què els mitjans públics són corretja de transmissió del partit al govern (i els seus aliats parlamentaris sotto voce) que, al cap i a la fi, són associacions privades?
Doncs, per mor de la veritat deixeu de parlar dels “partits independentistes”. Ara per ara no n’hi ha d’independentista més que mig partit de Junts i encara està per veure, atès que va signar un pacte, no de rebuig, però sí d’ajornament del seu bateig de foc d’independentisme, car, fins ara, no hi ha fet res que no hagi fet ERC.
Continuem amb el tòtem de l’amnistia, encara envoltat de les boires jurídiques. Només la seva acceptació ja és una fita política que es deu a Junts, com tothom sap. Els d’ERC van disposar de quatre anys i no en var fer res; ans al contrari, van desfer tot al que han pogut. Però perquè aquesta fita política esdevingui una realitat jurídica s’haurà de recórrer un previsible llarg camí parlamentari, ple de clots i paranys saduceus que trigarà més d’un any pel cap baix. I tot per posar la llei als peus del Tribunal Constitucional, que pot ser com esperar que s’obrin les portes de la llei a l’antiheroi de camp en el conte de Kafka. Això s’ha de dir i debatre en públic a dins de l’independentisme real, el del carrer.
Per acabar, l’esperit del pacte. Els de Junts el presenten com a l’eina que permetrà controlar el gobierno en el compliment dels seus altres compromesos. Es justifica la investidura perquè aquesta vegada no serà com la legislatura anterior, diu la diputada Nogueras, en clara recriminació als republicans. A hores d’ara es disposa d’un estri per a mantenir el gobierno sota vigilància rigorosa, gairebé com a un ostatge. La investidura a canvi d’una incidència real sobre la realitat; no impostada com era la d’ERC. Si el gobierno incompleix, Junts li traurà el suport parlamentari quan l’aritmètica dels escons està per a poques bromes.
Aquest plantejament tàctic es farà realitat o no, perquè és un futur i, per tant, incert per definició. Doncs, no perjudica ningú donar-li el benefici del dubte, com mana el fair play. Sobretot perquè és compatible amb la tasca que té al davant l’independentisme del carrer: organitzar-se en una opció independentista per damunt dels partits, capaç de recollir el voto abstencionista i de constituir-se en una opció que pugui sotragar l’abúlia de la partitocràcia. Dir la veritat: que l’únic objectiu és la independència i tota la resta és faramalla per a no fer-la.
