Ara resulta que els aranzels són el dimoni amb cua, que ensorren les borses i que són culpables de tots els mals de l’economia mundial. No seré pas jo qui defensi els brots polítics de Donald Trump, ni l’encert de totes les seves decisions. En molts aspectes, considero que ell és el pitjor president que han tingut als Estats Units d’Amèrica des de fa anys, si no dècades. Però això no impedeix que l’esverament apocalíptic per les pujades d’aranzels em sembli exagerat i sobreactuat. Ni el proteccionisme és nou, ni és un cataclisme garantit, ni és necessàriament una mala decisió. De fet, molts dels enemics declarats de Trump són gent que s’ha passat la vida defensant la ingerència dels estats en l’economia. I en realitat, les polítiques de protecció nacional no són ni bones ni dolentes de per sí. Depèn de quan, com i on.
Els Estats Units fa dècades que perden indústria, perquè han deixat de ser competitius. Les plantes industrials que els queden reclamen l’intervencionisme, i els fabricants de cotxes, rentadores o televisors aplaudeixen la protecció. També l’aplaudeixen els sindicats de torn, farts que el progressisme liberal s’hagi desentès, des de fa molt de temps, dels problemes d’allò que abans anomenàvem la classe obrera. La connexió dels populistes de dreta o d’ultradreta, com preferiu, amb els treballadors de granota blava té molt a veure amb aquesta sensibilitat. Fa molt de temps que els republicans guanyen al Rust Belt, o sigui el cinturó rovellat que va de Chicago a Pittsburg; i això es deu a la imatge que són els que defensen minaires i operaris.
A l’antiga Fàbrica d’Amèrica, avui rovellada, però encara en marxa, hi viuen uns 80 milions de persones. Les eleccions es guanyen i es perden a estats com Ohio, Pennsylvania o Michigan. És lògic i imaginable, per tant, que els polítics dels EUA hi vulguin captar simpaties. Imposar barreres als productes xinesos o mexicans, o fins i tot als canadencs, que els entren de ben a prop, els dona rèdits electorals. Per tant, políticament és una mesura més que previsible. Forma part de l’imaginari de tornar a un suposat passat idíl·lic, on tothom tenia feina segura i ben pagada; i on no hi havia rivalitat possible amb els cotxes coreans o els mòbils orientals. Imposar aranzels a les duanes entra dins la lògica de tornar a fer gran Amèrica i, si cal, fer-la gran per decret.
Una altra cosa és si avui això té sentit en termes de política econòmica. La veritat històrica, comprovable en certs casos, és que pot arribar a funcionar a curt termini. Quan pugen els preus de les importacions, s’afavoreixen els productes locals, i per tant és molt possible que els nord-americans comencin a optar pel Made in USA. A llarg termini ja resulta molt més complicat. De fet, el que s’aconsegueix és encarir-ho tot. Com que hi ha una pujada de preus artificials, els fabricants i proveïdors locals s’acostumen a la seva zona de confort; saben que fins i tot tenen marge per apujar una mica els preus sense perjudici. I el fre a la competència elimina l’estímul més important a l’abaratiment. Tot plegat, fa que el consumidor n’acabi pagant els plats trencats. Per això precisament hi ha organismes que tenen com a missió defensar tant la competència com el consumidor.
Ja fa temps que Adam Smith va provar d’establir les bondats de la lliure competència en un mercat obert. I va posar com a exemple de liberalisme ben entès, precisament, els Estats Units, que en aquell moment estaven en plena guerra d’independència contra el Regne Unit. Si els britànics insistien en carregar d’impostos els colons d’Amèrica, va dir per escrit, s’acabarien empobrint tots plegats. Més valia atorgar plena llibertat a les colònies, política i econòmica, per tal que cadascú s’especialitzés en el que sabia fer millor i a més bon preu. La base de la riquesa de les nacions, segons Smith, era precisament aquesta norma. Que cadascú s’esforci amb el que més li rendeix i el que sap fer millor. El proteccionisme és tot el contrari, i per tant Donald Trump actua de forma diametralment oposada als principis més essencials del liberalisme.
No ens hauria d’estranyar. Trump fa el que l’afavoreix, no pas el millor per al futur de l’economia mundial. El que ens hauria de sorprendre és que gent d’esquerres, defensora de societats socialistes i comunalistes, que són i han estat paladins del proteccionisme més rampant, ara critiquin la mesura només perquè ve del president nord-americà. O també que tots aquells catalans cofois del nostre passat industrial i del tèxtil autòcton, ara s’esverin davant mesures molt semblants a les que van fonamentar, en bona part, el creixement d’aquest país al segle XIX. I que celebrin la memòria d’aquelles manifestacions en què obrers i empresaris, agafats del bracet, reclamaven aranzels protectors per a les fàbriques de Catalunya. Aranzels que van aconseguir, i que van impedir la ruïna dels teixits catalans davant altres nacions industrials. Aquells aranzels sí que feien patxoca, sembla que vulguin dir, no pas com els disbarats aquests de Trump.
