La Diada no ha estat mai del tot de tothom, excepte aquell llunyà 1977, quan una aclaparadora majoria volia ser altra cosa que les escorrialles del règim franquista i tenia, just per això, unitat vers l’enemic. Qui cridava “Estatut d’Autonomia” deia Catalunya, però també Espanya. Aquesta mateixa estructura, tots contra algú, ha estat viscuda durant els anys del Procés, de manera que va aconseguir fites importantíssimes de participació, però, com a contrapartida, la Diada ja no era de tothom, ni tan sols del catalanisme polític, perquè havia estat objecte d’apropiació per les forces independentistes majoritàries, aquestes que ara, governant juntes, palesen cada dia la seva desunió i enfrontament.
És per aquesta paradoxal situació actual que no era fàcil albirar si la convocatòria plantejada per una ANC d’aparença i postulats cada cop més arrenglerada amb els postulats de (una part) Junts, tindria èxit. El resultat assolit serà llegit per cadascú, com sempre, de manera interessada, però a ningú se li escapa que superant les xifres de l’any passat, es queda molt lluny del que just fa 10 anys al·lucinava el món. Els metres on s’ha desenvolupat el recorregut ja palesen les expectatives dels convocants, en absolut semblants a cadenes humanes, vies i altres fenòmens multitudinaris del passat recent. El que no sabem és si el relatiu èxit de la convocatòria és gràcies o per causa del president Aragonès.
Que no sigui certa la xifra que els convocants diuen haver assolit ni de bon tros vol dir que l’independentisme que manifesta gran part de la població catalana hagi desaparegut, en qualsevol cas molt més ampli del que hi havia fa dos dècades. Però en tot cas les manifestacions, per molt legítimes que siguin, no deixen de ser l’expressió d’una llibertat i ni es poden identificar amb el concret sentit del vot dels manifestants en unes eleccions, unes eleccions que per cert s’han acabat demanant en algun dels discursos, ni tothom que hi vota en un sentit o altre hi ha participat.
ERC i Junts estudiaran aquesta manifestació com si es tractés d’una enquesta, però no en podran treure l’aigua clara: els mitjans d’àmbit estatal li han dedicat poc espai, la qual cosa vol dir que ningú es creu massa que vagi més enllà del que s’ha vist. La majoria (a banda i banda, tot s’ha de dir) sembla haver-se cansat d’ aquesta constant crida a mobilitzar-se pel no res (o pel poc), gairebé tant, d’altra banda, com de les allargades exèquies de la reina morta (Escòcia inclosa!). Però farà bé ERC en recordar que no són ells els que millor poden exemplificar aquest cansament, i convindria a Junts recordar que ser a la vegada al Govern i a la manifestació que el critica és quelcom cada cop més difícil d’entendre. Potser tots ells tindran sorpreses quan arribi el moment de votar, i mentre tot això no arriba, la tardor tindrà a la majoria molt ocupada en les coses que interessaven Josep Pla.
1
