Ja hi tornem a ser. Aquest dilluns, una Diada que tornarà a ser massiva. Més enllà d’una guerra de xifres absurda i interessada, els carrers de Barcelona es tornaran a veure ocupats per una part del poble català que, contra vent, marea, 155, repressió, presó i exili, es manté tossudament alçat, amb permís de Lluís Llach. Serà el dotzè Onze de Setembre seguit amb una multitud reclamant la independència de manera persistent, malgrat que el 2020 la mobilització va quedar mutilada per la pandèmia. Un moviment pacífic amb episodis de desobediència civil que ha passat per moments difícils però que resisteix.
L’edició de fa un any va ser la de la frustració més extrema, amb un independentisme tan dividit que el president de la Generalitat –independentista de tota la vida– va decidir no anar a la manifestació i va criticar amb amargor el manifest de l’entitat que porta el pes de l’organització d’aquesta mobilització monumental, l’ANC. Aquest any, Pere Aragonès torna a la manifestació i assumeix la xiulada que li pot caure per part del sector més crític amb l’estratègia d’ERC dels darrers anys. No ho fa perquè tingui ganes de passar una mala estona, sinó perquè entén que no es pot permetre el luxe de tornar a faltar-hi.
D’un any per l’altre ha canviat, realment, ben poca cosa. El projecte independentista no ha avançat ni un mil·límetre. Però ha recuperat l’expectativa. Això és molt en política. I si s’està recuperant aquesta expectativa no és només per la carambola provocada pels resultats de les eleccions al Congrés del 23-J, sinó per com s’està gestionant: amb Junts sense cap poder institucional a preservar i que entén que el seu electorat és l’únic que té ara mateix i amb ERC conscient que va de baixada a les urnes i que no pot quedar enrere en l’exigència davant Madrid. Aquesta situació, però, és momentània. Les expectatives s’han de satisfer mínimament si no es vol tornar a la frustració. I el primer pas que poden fer els partits independentistes en aquesta direcció és ser capaços de posar-se d’acord en alguna cosa.
