El discurs d’Eduard Sola, el guionista de Casa en flames, en la gala dels Premis Gaudí, està fent forat a la xarxa. La història emotiva sobre la seva família “orgullosament xarnega” i el seu avi analfabet és infal·lible. Entenc el que volia dir, coincideixo en el valor del “progrés” i de l’ascensor social que reivindica i hi comparteixo xarneguisme: un dels meus avis era andalús –no el vaig arribar a conèixer perquè va deixar el meu pare orfe enmig de la misèria devastadora de la postguerra– i l’altre era fill d’aragonesos. El problema és que intervencions com les de Sola acaben sent utilitzades per a una interpretació estereotipada de la societat catalana que la deforma de manera interessada. No interessada per part de Sola, sinó per part d’elits que solen parlar principalment castellà, que miren sempre cap a Madrid i que fa dècades –ara ja potser un segle– que treballen per colonitzar-nos la ment amb la idea que els catalans que vivien a Catalunya quan van començar les primeres onades migratòries i els seus descendents són enemics dels xarnegos. Cosa tan falsa com cert és que a hores d’ara una gran majoria de la societat catalana és xarnega.
Aquestes elits que sempre han mirat cap a Madrid es van integrar perfectament en el règim de Franco mentre famílies humils que podien tenir vuit cognoms catalans –com la meva àvia Amat Llorenç, casada amb el meu avi fill d’aragonesos– havien de fer feines precàries, molts cops en l’economia submergida, i a més a més vivien amb por la seva llengua. El meu avi fill d’aragonesos, que durant la República s’havia integrat com a catalanoparlant i que, com a lletraferit autodidacte, acabaria morint envoltat d’obres de Verdaguer, Pla i Espriu comprades en llibreries de vell que fins que es va jubilar només podia llegir els diumenges, no es va atrevir a ensenyar a escriure català als seus fills. Eren els anys 50 i no podia imaginar que els faria servei. En canvi, sí que intuïa que podia tenir conseqüències. Una generació després, amb el dictador mort de feia poc, quan sí que es va atrevir a intentar fer llegir en català a la seva neta gran, la nena que era jo li va arrufar el nas: a l’escola, els llibres eren en castellà, allò de l’avi semblava un anacronisme que feia olor de resclosit.
Quaranta anys i escaig després, les elits que miren cap a Madrid continuen confortablement instal·lades en l’economia del BOE i mirant-se de lluny una societat que vol ser un sol poble –la immersió va començar a Santa Coloma de Gramenet– i en la qual ara el català s’ofega, en una era d’imperialisme cultural global on les llengües sense imperi i sense estat propi tenen serioses dificultats. Mentre s’espera una altra sentència dels tribunals espanyols sobre la llengua a l’escola, les elits de sempre fomenten entre els no privilegiats –arribats de lluny o nascuts aquí– la idea que el català és una imposició injusta i inútil, especulen amb l’habitatge i amb els salaris i s’escapoleixen de pagar impostos tant com poden. Tot forma part del mateix paquet.
Garantir que l’ascensor social torna a funcionar i que hi ha oportunitats per a tothom que les vulgui fer servir –sense menystenir la cultura de l’esforç– és precisament l’objectiu del projecte d’alliberament nacional que defensa l’independentisme català, que voldria convertir la feblesa del nou estat –petit i obligat a ser més eficient i més just amb els seus ciutadans– en la fortalesa de la societat. És un deure que tenim amb la generació dels meus avis, l’andalús, el fill d’aragonesos i la catalana.
