L’any 2011 Jacques Chirac va ser jutjat i sentenciat a dos anys de presó per “desviament de fons públics, abús de confiança i interessos il·legals“. La sentència -duríssima moralment- deia, de forma directa, que: “Jacques Chirac ha faltat a l’obligació d’integritat que recau en els responsables polítics, en detriment de l’interès públic dels parisencs“. Chirac havia estat president de la República fins a l’any 2007, en què va ser succeït per Nicolas Sarkozy, però en el moment de la sentència era ja octogenari i estava afectat per una demència, així que no va haver d’ingressar a la presó. Però l’emèrit de la República va passar a la història amb una sanció final a causa d’haver contractat, quan era alcalde de París, a 21 treballadors que, segons es va acabar demostrant, havien dedicat més temps al partit que a l’Ajuntament.
Ara ha passat el mateix amb un grapat d’eurodiputats de l’extrema dreta francesa, amb Marine Le Pen al capdavant. Els fets són semblants, amb treballadors del partit assalariats per una institució, en aquest cas l’Europarlament. I un dels que ha caigut és l’alcalde de Perpinyà, Louis Aliot, un pocavergonya que pretenia continuar manant, si el tribunal hagués ordenat per a ell l’execució immediata de la inhabilitació, amb la maniobra de designar una successora de palla i autoassignant-se un sou com a assessor municipal. Una martingala que va fer pública, en exclusiva i en català, La Semaine du Roussillon, la nostra edició de la Catalunya Nord. Al final no li caldrà, però la tenia preparada.
Al sud de la serra de l’Albera també -en teoria- està prohibit contractar personal de partit pagat amb diners públics. En teoria, insisteixo. La pràctica és que tots els partits ho fan a totes les institucions que controlen. És un pacte implícit que tots coneixem i que és perfectament tolerat. De fet aquesta manera de procedir és la normalitat. I reflecteix, a la vista de tothom, la pobresa moral del nostre sistema de partits.
