Confesso molt compungit que no sé res de futbol, mai he assistit a un partit, no parlo ni he escrit cap línia sobre aquest noble esport i el món dels campionats i competicions m’és tan aliè com el dels platerets volants. Vinc d’una de les generacions del franquisme, règim que tenia el futbol i l’església com les seves crosses ideològiques. Tanmateix, quan es veu el país real i la seva escletxa es comprova que, si l’església és la mateixa, més o menys, el futbol, com a símbol de la identitat nacional no ho és ni de bon tros.
Com que el Barça és peça essencial de la consciència nacional catalana, és clar que l’atac al qual es veu sotmès és una càrrega de profunditat contra la identitat d’un poble. No calen coneixements especials de futbol per veure-ho. No hi tinc idea dels assumptes concrets que es dirimeixen, però em sembla que es tracta de com els espanyols fan valer l’anomenat teorema de Thomas (“allò que la gent defineix com a real, acaba sent real pel que fa als seus efectes”) per aconseguir el seu objectiu de destruir la consciència nacional catalana. Es tracta de fabricar una causa que donarà els seus efectes. No sembla, però, que els estrategs hagin previst la importància d’un lideratge fort com el de Laporta amb una doble faç, esportiva i nacional, molt difícil d’expugnar.
En comptes d’espiar un adversari tan perillós pels seus objectius, els responsables del Pegasus s’han estimat més espiar els polítics independentistes també amb la intenció de destruir-los i tan bon resultat que els han enxampat amb l’oïda pegada al mòbil, com a l’inspector Clouseau. La conseqüència, una comissió d’investigació del Parlament Europeu que s’ha desplaçat a Madrid amb el mateix èxit que si hagués fet el camí de Sant Jaume. Tant el poder legislatiu, encapçalat per una catalana, Meritxell Batet, com el govern del president Sánchez s’han fet fonedissos com el fantasma de l’òpera. La comissió ha entrevistat tres víctimes, totes del mateix partit, en aplicació del criteri republicà del pluralisme democràtic. El sentit pregon d’aquesta gestió cristal·litza en la inefable imatge del senyor Zoido parlant sol mentre la resta de membres agafa les seves pertinences.
La causa de la falta de compareixença de les màximes autoritats del país davant la comissió indagatòria procedent de l’Europa herètica i protestant ha estat la moció de censura de VOX i la candidatura del senyor Ramón Tamames. Un moment de la farsa i llicència de l’Espanya més castissa, barreja de cursa de braus de la mà de l’ovacionat matador Abascal i feixuga dissertació ucrònica del senyor Tamames, tot amb el gentil ànim de destruir el govern i, si es pot, la modernitat. No a tothom se l’ofereix la possibilitat d’encolomar a un país la seva collida de saviesa al llarg de la llarga vida, i l’orador no va desaprofitar l’ocasió. Potser els membres de la comissió parlamentària podrien valorar el fet que l’activitat que ha allunyat les autoritats imposa sacrificis més grans que l’assistència.
De vegades, els polítics es veuen forçats a realitzar actes que no els agraden, necessaris per a la seva formació. El polític no neix; es fa. Es fa en un procés d’educació, com a una novel·la de formació, una Bildungsroman en la que el personatge passa per etapes en trànsit, cap a la seva maduresa, el seu caràcter. Una de les etapes inexcusables en la formació de l’heroi dels Bildungsromane era el viatge a Itàlia. Al cas del MHP Aragonès el viatge a Itàlia ha estat substituït per un viatge a Amèrica Llatina que ha tingut un aspecte iniciàtic, aprofitant també que es pot fer en la llengua en la qual ens entenem tots.
Els seus adversaris li han retret, sobretot a les xarxes, de vegades amb crueltat, que la seva gira ha minvat projecció internacional de Catalunya en comptes de fer-la créixer, en trobar-se amb interlocutors de segona i cap avall. Al seu cop, ell rebutja les comparacions amb el president Pujol, que es va recórrer mig món saludant tota mena de caps d’estat. Efectivament, no hi ha comparació. Els viatges del president Pujol, i les seves relacions amb personalitats mundials, Bush, Thatcher, la reina d’Anglaterra, Kohl, fins i tot, els emperadors del Japó, etc., tenien sempre la finalitat de projectar Catalunya al món. El resultat del viatge iniciàtic del president Aragonès, digui el que digui el seu gegantí aparell de propaganda ha estat contribuir a la destrucció d’aquesta projecció internacional de Catalunya.
29 
33 
