Van passant les setmanes sense que s’investeixi un president i es formi govern, i el missatge que arriba a la població és que ERC i Junts estan encallats en la discussió sobre un organisme amb seu a Waterloo que fins fa quatre dies no coneixia, no ja la gran majoria de la població, sinó ni tan sols la major part dels independentistes, però que de sobte sembla que és crucial, una mena de planeta alfa al voltant del qual ha de gravitar tot o, en cas contrari, serà impossible tornar a avançar cap a la independència. Potser per reforçar la idea que estem davant d’un organisme imprescindible, i just quan més es parla d’ell, el Consell ha tingut la pensada de llançar un carnet d’identitat digital republicana sense ser capaç d’explicar de què serveix o servirà. Això sí, la publicitat diu que si te’l compres comences a desconnectar d’Espanya (sic).
Potser és perquè els negociadors són molt discrets, però no consten converses sobre temes menors com els 20.000 milions d’euros dels fons Next Generation que li corresponen a Catalunya i que, ben invertits, posarien les bases de la imprescindible transformació de l‘economia catalana. Tampoc consta que estiguin parlant del tractament de xoc que necessita la llengua catalana, especialment en l’àmbit audiovisual, si vol arribar com a llengua viva al segle XXII. Ni de com salvar els centenars de milers de llocs de treball que pengen d’un fil després d’un any de pandèmia i restriccions. No seria just atribuir als tres partits independentistes la mateixa responsabilitat en aquesta colossal demostració de desconnexió de la realitat, perquè el Consell per la República és una obsessió de Junts i només de Junts, però la imatge de bloqueig per aquest tema els arrossega tots tres per igual.
És innegable que si no hi ha un acord –ni que sigui de mínims– sobre el rumb que ha d’emprendre el procés d’emancipació nacional és molt difícil que un govern ERC-Junts tingui l’estabilitat necessària. Però més que dels continguts de l’estratègia independentista, del que s’està parlant és del poder sobre l’estratègia, és a dir, de qui la decideix o qui la lidera. És una discussió que curiosament no s’havia produït mentre les eleccions les guanyava Convergència o alguna de les seves evolucions, però que ara ha aparegut amb tanta força que pot fins i tot bloquejar la formació d’un govern.
I no serà perquè no hi ha buits estratègics enormes per omplir dins de Catalunya. Fixin-se, per posar un exemple, en l’Àrea Metropolitana de Barcelona: 36 municipis (el 4% del total de municipis del país) que agrupen una població de 3,2 milions de persones (el 43% del total de Catalunya) i on només hi ha 8 alcaldes independentistes. Afegim-hi que aquests 8 alcaldes governen sobre el 5,24% de la població de l’AMB, és a dir, que el 94,76% de la població de l’AMB té un alcalde no independentista. Fa basarda que, després de l’experiència del 2017, a algú se li acudeixi parlar d’un nou embat contra l’Estat tenint un forat negre com aquest en termes de poder polític i relació de forces. Potser sí que la identitat digital del Consell per la República té poders i amb ella a la butxaca comences a desconnectar d’Espanya, però si els partits independentistes no volen desconnectar de la realitat potser haurien d’estar centrats en picar pedra als barris de la zona més poblada del país. Les eleccions municipals són d’aquí a dos anys.
9 
213 
