Una de les transformacions més impressionants, i fins a cert punt sorprenents, que ha viscut l’independentisme és sens dubte la seua actitud amb els presos polítics. De les manifestacions i protestes massives de quan varen entrar a la presó, passant per les marxes, el Tsunami i la Urquinaona de quan varen ser sentenciats, a la indiferència general del dia que varen sortir en llibertat. I malgrat tot, se n’ha parlat molt poc i se n’ha après encara menys.
Segurament el paper polític dels presos, que varen pagar la seua llibertat amb la renúncia a l’1-O, explica aquesta transformació en gran mesura. Com també el fet d’haver imposat als seus partits el vot a favor de la investidura de Sánchez quan la moció de censura. Tot plegat va portar una gran part de l’independentisme a assumir que l’opció correcta després de 2017, ja que no s’havia fet efectiva la República, era continuar la lluita des de l’exili.
No descobriré res si dic que durant anys la base independentista s’ha sentit molt més ben representada per l’exili que pels presos polítics. L’aparent fermesa i determinació de la majoria d’exiliats, especialment aquells organitzats en el Consell per la República, va aconseguir que arrelàs la idea que el seu retorn podia coincidir amb l’alliberament del país. Quin contrast entre un presos que ningú no esperava a la porta de Lledoners (ni la resta de presons) i uns exiliats que molta gent esperava per fer la independència.
Però ja no. Tot el procés de l’amnistia ha canviat radicalment la perspectiva. Potser encara queda gent que espera un retorn més èpic que no va ser la sortida dels presos, però l’allargament del culebrot judicial i el canvi de les circumstàncies polítiques ho fa cada vegada més inviable. De fet, a dia d’avui ja no es pot descartar que la descomposició de l’exili acabi amb un retorn sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria, dels exiliats que encara queden.
Val a dir que de retorns poc lluïts ja n’hi ha hagut, començant pels de Meritxell Serret i Anna Gabriel, que varen lliurar-se al Suprem quan els varen prometre que les deixarien en llibertat. Després va venir Marta Rovira que, com que li havien retirat totes les imputacions abans de sortir de Ginebra, es va poder permetre venir sense ser humiliada ni detinguda. Però el que en va quedar va ser la imatge de la seua soledat a la plaça de Vic totalment buida.
Els dos retorns de Clara Ponsatí, detinguda i portada al jutjat en ambdues ocasions, ja va ser un termòmetre de moltes coses. La primera vegada amb tota la plana major de Junts a la porta del jutjat, i la segona sense ningú d’aquest partit. Entremig, el trencament públic amb Puigdemont que va evidenciar que “l’exili” com a concepte estava arribant a la seua crisi final.
En realitat, l’exili mai no va ser un tot unitari. Sempre hi va haver l’exili de Bèlgica i el de Ginebra, molt diferents entre si. Però com que a Suïssa no s’hi feia política, almenys públicament, l’exili belga va mantenir un cert relat unitari. Al cap i a la fi, Serret era d’ERC i Ponsatí va partir peres amb Junts quan ja podia tornar. Però el nucli bàsic que havia mantingut la lluita judicial perseverava, tot i les esquerdes evidents. Com ara el sorprenent viratge de Lluís Puig, que es va despenjar fitxant el conseller Sàmper per intentar accelerar a tornada, i que ha acabat amb aquest tornant abans al govern de la mà del PSC-PSOE.
I aquesta setmana ha reaparegut Valtònyc, que des del seu pacte amb la Fiscalia ha mantingut un perfil públic molt baix. Ho ha fet per a encendre la traca final, demanant apartar Toni Comín del Consell de la República i confirmant les acusacions de corrupció amb la gestió dels “diners de les tietes”. Tot deu tenir a veure amb les eleccions per triar el successor de Puigdemont, però per mi aquesta escena pot ser perfectament l’epitafi del que fins ara coneixíem com “l’exili”. Per si el fet que Junts hagi muntat una candidatura contra Comín no fos prou significatiu.
Curiosament, els presos no em sona que s’hagin tirat mai els plats pel cap en públic, tot i que és notori que alguns ni es parlaven dins la presó. Al final, el retorn a l’autonomisme els haurà funcionat millor a ells que a cap exiliat. Aquests han anat caient tots un a un. Potser ja va sent hora de dir que el rei va nuu. Quan et quedes sol, alguna cosa no has fet bé.
