Pràcticament cap dels analistes de la Guerra Freda va vaticinar l’enfonsament del comunisme i la caiguda del mur de Berlín a finals de la dècada de 1980. És més, entre els especialistes en la política interna de l’antiga Unió Soviètica –anomenats irònicament kreminòlegs– ningú podia creure que una de les dues grans superpotències s’ensorrés com un castell de naips, s’abandonés el comunisme, i l’economia patís una contracció tan brutal que la majoria van acabar per donar per morta i enterrada Rússia.
Els historiadors, enmig d’una important sensació de desconcert, tot seguit van començar a burxar en les causes del perquè el món soviètic va caure tan fàcilment. La majoria, ja coneguts els resultats, van atribuir la victòria d’Occident a una economia més sòlida, una democràcia més forta, i una ciutadania més motivada. Durant les dècades posteriors es va imposar la tesi de Francis Fukuyama segons la qual, Occident havia guanyat perquè el seu model d’economia de mercat i democràcia liberal era superior a tots els altres: fi de la història. Fukuyama ha passat les darreres dècades dissimulant les seves precipitades conclusions, perquè cada vegada és més evident la decadència d’una economia de mercat que empobreix Occident a còpia de crisis periòdiques, especulacions i deslocalitzacions, i d’una democràcia liberal incapaç de fer front al poder desmesurat de grans fortunes -els nostres oligarques- que marquen l’agenda política i generen una frustració per on s’escola un feixisme renascut.
La realitat és que ningú no podia donar per descomptada la victòria d’Occident a la Guerra Freda. Durant la dècada de 1960 el bloc soviètic anava guanyant. Anava destacat en desenvolupament tecnològic i la cursa espacial, havia propiciat una recuperació econòmica excepcional –sense cap pla Marshall–. El nivell de vida a Berlín Oriental o Praga era superior al de Barcelona, Lisboa o Atenes, països occidentals, on per cert, de democràcia liberal, rien de rien. Per això, l’estancament econòmic dels setanta, accentuat als vuitanta, va sorprendre els observadors. Alguns historiadors consideren que una de les explicacions a l’hora d’entendre la caiguda de l’imperi soviètic va tenir a veure precisament amb la inferioritat tecnològica pel que fa als models informàtics. A l’antiga URSS, malgrat disposar d’excel·lents enginyers informàtics, la majoria es limitaven a la recerca en defensa, i aquest espai era un compartiment estanc. Els militars soviètics entenien els programes informàtics com a secret militar, i impedien tota col·laboració amb el món civil. Per contra, als Estats Units, existia tota una simbiosi entre àmbit civil, comercial i militar que va propiciar, per posar un exemple, la universalització i desenvolupament d’internet, una eina sorgida en l’àmbit de defensa. Aquest desigual ús de la tecnologia, hauria permès un desenvolupament, a Occident, de la logística per potenciar l’economia de mercat i l’assignació de recursos, mentre que, per contra, a la URSS, aquesta manca de col·laboració hauria provocat problemes de desabastiment crònics, ineficiència de recursos, i, associat a tot això, un corrent de desmoralització col·lectiva que hauria provocat aquest ensorrament. En altres termes, davant d’un desenvolupament tecnològic similar, les maneres d’utilitzar-la hauria propiciat resultats divergents.
He fet tota aquesta llarga introducció per tal de contextualitzar l’incident entre Josep Borrell, representant de la UE per als afers exteriors i Serguei Lavrov, ministre d’afers exteriors de la Federació Russa. En les darreres dècades, Rússia ha estat la diana dels atacs occidentals, especialment des de Washington i Berlín, que són els que han marcat una política europea hostil a Moscou. Teòricament, no té sentit. La Guerra Freda ha acabat. Rússia és una economia de mercat i una democràcia liberal. Bé, almenys tan liberal com la d’Espanya (on es prohibeixen partits o s’impedeix als catalans de l’exterior votar), i tan corrupta com l’espanyola o la italiana (on hi ha molts potencials denunciants de pelotazos que moren misteriosament). La realitat és que els Estats Units no estan massa satisfets amb una encara superpotència,que no segueix les seves consignes i manté un política exterior independent, i que Alemanya (i els satèl·lits europeus, inclosa Espanya), veuen en l’est del continent, especialment Ucraïna i Bielorússia, un espai a colonitzar econòmicament, com ha succeït sempre en la geopolítica continental.
Ara bé, el més greu de tot, és que de la mateixa manera que els especialistes occidentals van ser incapaços de vaticinar, malgrat les evidències, l’esfondrament del bloc soviètic, ara repeteixin l’error i no vulguin veure la decadència d’un Occident que ha substituït el fum de les fàbriques per fàbriques de fum (com l’especulació financera o les bombolles immobiliàries) i, per contra, en el camp rus, una evident recuperació en el camp de la tecnologia, l’enginyeria, i encara més important, la informàtica. Ara per ara, només es parla dels “bots russos” com a teòrics responsables dels forats de seguretat i els suposats intents de desestabilització d’Occident. De fet, fins i tot Madrid, incapaç d’entendre que ha estat el seu fanatisme nacionalisme aznarià el que ha desvetllar l’independentisme, parlen de bots russos i ingerència moscovita com qui parlava de la conspiració judeomaçònica. Ara bé, poca broma. En els darrers anys, Rússia està portant la iniciativa en matèries com la intel·ligència artificial i la impressió 3-D. Aquest país d’Europa oriental sempre ha tingut una gran tradició en matèria de ciència i enginyeria, i superat el trauma de la transició al capitalisme, té una cosa que Occident no té. I no, no parlem d’autoritarisme i el paper de Putin, o del que alguns politòlegs parlen de “democràcia il·liberal”, sinó d’un factor que explica el salt endavant d’una economia cada vegada més tecnificada i de l’èxit del vaccí Sputnik V: la combinació d’economia de mercat, intervenció estatal i planificació econòmica. Mentre que les grans empreses farmacèutiques europees i nord-americanes, malgrat haver-se beneficiat de la recerca bàsica pública estan extorquint els governs, Moscou sembla poder construir un vaccí en temps rècord, a un preu raonable, amb prou capacitat de mobilitzar la producció, i de fer-lo servir com a instrument diplomàtic.
Perquè, efectivament, el vaccí rus, com els xinesos, com fins i tot el cubà, estan esdevenint una eina geopolítica de primer ordre que està deixant en evidència la decadència d’Occident, massa obsessionada a protegir els interessos de les multinacionals i incapaços de controlar l’onada de precarietat i expansió de la pobresa dins les pròpies fronteres. Tots aquests són, paradoxalment, símptomes que recorden la descomposició progressiva de la URSS de la dècada de 1970. De fet, la gestió dels vaccins europeus i nord-americans posen de manifest la cobdícia suïcida de les grans empreses i accionistes, i la subjugació d’allò públic a causa de la insaciable recerca de beneficis privats. Per contra, l’enviament de vaccins barats i la col·laboració amb altres laboratoris (sembla que l’Sputnik es podrà produir a Llatinoamèrica) farà decaure la influència nord-americana i europea arreu del món.
Tanmateix, anem al tema important. Lavrov va clavar un dels mastegots històrics del segle a un Borrell que encara deu veure doble. Anar a queixar-se per l’empresonament de l’opositor de Navalni, condemnat a tres anys i mig per un tribunal rus, mentre que Sánchez i Cuixart han estat condemnats a deu anys per pujar damunt un cotxe de la policia, o que tot el govern català del 2017 sigui a la presó o a l’exili, o que Pablo Hasel rebi un tractament equivalent a les Pussy Riots, o que Tamara Carrasco fos acusada de terrorisme, o que els joves d’Altsasu veiessin com s’arruïnava les seves vides per una baralla de bar és un acte d’un cinisme radiactiu, insultant, imperdonable. Que, a sobre, la ministra d’afers exteriors espanyols ho justifiqui, no fa sinó projectar la imatge, a ulls dels russos, d’Espanya com a una mena de Turquia amb matrimonis homosexuals.
Europa no pot anar donant lliçons a Moscou, i Borrell, que demana desinfectar la meitat de la població de Catalunya, encara menys. I Catalunya faria bé d’aprofitar-se d’aquesta situació. De la mateixa manera que Itàlia, farta d’ortodòxia austericida alemanya ha fet diversos tractes amb Moscou per desmarcar-se de Berlín, i que Hongria, impacient per disposar de prou vaccins, n’ha encarregat a Rússia, el govern català hauria de plantar-se al consolat rus de Barcelona i començar a negociar unes quantes Sputnik V per als catalans. No pas perquè puguin resultar efectives o accelerar la vaccinació, sinó, i efectivament, per incomodar Madrid i Brussel·les: per mostrar independència de criteri, per mostrar valor, per provocar, per desautoritzar la dictadura borbònica, i per recordar a Europa que no fer res a Catalunya pot resultar més perillós que fer quadrar la Moncloa i obligar Madrid a acceptar un referèndum d’autodeterminació.
És l’abc de la diplomàcia aprofitar-se de les desavinences geoestratègiques i jugar al doble joc d’aproximar-se dels uns o allunyar-se’n dels altres com a mesura de força. Va passar durant la Guerra Freda, i amb la diplomàcia del vaccí ho veurem encara més. Als catalans ens interessa sacsejar els fonaments europeus, i als russos els encanta desestabilitzar unes democràcies, més que liberals, hipòcrites. La utilització mútua és un clàssic de les relacions internacionals. Si els independentistes guanyen les eleccions, farien bé de passejar-se primer per Moscou que per Madrid, una ciutat on el Constitucional i el Suprem constitueixen una mena de Txernòbil que no deixa d’irradiar aire tòxic.
P.S. 1. Navalni, que evidentment no hauria d’estar empresonat, no és el principal líder de l’oposició, contràriament al que podria indicar el tractament mediàtic. És un liberal i un nacionalista amb un programa polític ambigu que va arribar a obtenir fins a un 27% de vot popular. Tanmateix, la principal oposició a Putin –amb un programa polític no massa diferent del de l’opositor–, des de l’inici dels seus successius mandats, és el Partit Comunista, el qual, amb les seves successives escissions, pot arribar a ultrapassar el 35% dels vots. Òbviament, el programa polític d’aquestes formacions consisteix a restablir un estat marxista-leninista. Tanmateix, sembla que els mitjans de comunicació tendeixen a oblidar aquest petit detall.
P.S. 2. Segons el Banc Mundial, el 13% de la població russa és sota el llindar de la pobresa (2017). Pel que fa a Espanya, la xifra és del 20.8% (2019). Això d’anar donant lliçons a altres països sol acabar en ridícul.
43 
