De sobte, resulta que tenim el català en perill. Plàcidament endormiscats com estàvem ara s’encenen alarmes a tot arreu. S’acumulen les notícies negatives. No a tot arreu, per descomptat, sinó sobretot a Barcelona i el seu entorn metropolità, un conglomerat brutalment desmesurat que s’acabarà menjant el país. Però, clar, si tens el 70% de la població al 10% del territori, cosa que és una barbaritat, el que passa en aquest territori pesa més que el que passa a Vic, a Manresa, a les terres de l’Ebre, a l’Empordà o al Segrià.
I el que passa en aquesta gran Barcelona, tan exagerada, no és molt diferent del que ha passat sempre, des dels anys 50-60 del segle passat: la llengua dominant és clarament el castellà. Totes les polítiques, estratègies, promeses de miracles i utopies s’han estavellat contra una realitat metropolitana rocosa, impermeable, indiscutible: el català, per a una notable majoria de la població de Catalunya, és perfectament prescindible.
Si a sobre hi afegim el detall, no menor, d’un Estat que juga obsessivament a la contra del català i que somia amb la seva desaparició, tenim un retrat força realista i dramàtic de la situació. I encara hi podríem afegir les diferents situacions de les llengües germanes a la resta de territoris de l’arc mediterrani, València, Catalunya Nord, Andorra, L’Alguer, Ses Illes… Ara, a més, ens ha sortit un gra al cul amb Netflix, com si fos una novetat la més que precària situació del català a l’audiovisual. Però tranquils, tranquils, que això segur que ens ho soluciona en Sánchez i aviat ens podrem fer un tip de veure sèries en català…
Tanmateix, ens oblidem de dues variants importants. Una, mil vegades repetida, molt certa, que el català demana molta, però molta militància, dels catalans. “Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa…”. I l’altra, mil vegades ignorada o dissimulada. A veure… Fem-nos una pregunta molt bàsica. Si haguéssim de triar una raó, una sola raó, que justifiqui l’existència de la Generalitat de Catalunya (ja no parlem aquí d’altres territoris, que tenen altres realitats), quina seria? Insisteixo, una de sola.
Segur que hi coincidirem fàcilment: la defensa i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. És a dir, la defensa del nucli dur de la nació, de l’ADN que fa que tot tingui un sentit, de passat i de futur. I ara, després de tan lluminosa revelació, d’aquesta obvietat de primer de catalanisme, que genera tantes unanimitats i tantes abrandades proclames, investiguem quants diners, quants recursos, quants esforços, destina el govern català a la seva principal raó de ser…
Diguem-ho clar, sense necessitat d’ofendre ningú: el govern dedica poquíssims diners a la cultura i al català. Això no ha estat mai una prioritat política ni pressupostària, com tampoc no s’ha treballat estratègicament l’impacte de l’espectacular immigració que ha rebut Catalunya en les darreres dècades. Sí, TV3 està (o estava?) molt bé. Sí, l’educació, només faltaria, sí, unes quantes línies de subvencions i ajuts, sí, això, i allò i allò altre… I també cal dedicar recursos a la sanitat, als trens, a la ramaderia, a les infraestructures, als serveis socials… I sí, clar que sí, és indiscutible que hi ha mil prioritats.
Però fas la suma i et surt una xifra ridícula per a la llengua i la cultura. Un govern es creu una cosa, un projecte, una estratègia, quan hi posa diners de veritat, recursos, eines. Quan simplement va fent xup-xup i tapant forats, és que no s’ho creu o que no té gens clara la seva autèntica raó de ser. Fins i tot dintre de la misèria autonòmica en la qual malviurem una llarga temporada seria possible una estratègia potent de promoció i projecció del català i de la cultura catalana. Però no és aquesta la realitat dels números ni de les prioritats estratègiques.
I després, clar, la culpa és d’aquells que no demanen el cafè en català.
