Aquest diumenge serà 25 d’abril i farà tres-cents catorze anys de la batalla d’Almansa, el principi de la fi de l’antic Regne de València. Aquella batalla i les altres per la successió al tron hispànic fou un conflicte d’abast europeu que entre nosaltres va esdevenir una veritable i cruenta guerra civil on vam perdre 30.000 vides, el 7% de la població valenciana d’aleshores, i les nostres llibertats, els furs i el dret d’autogovernar-nos. La imposició pels vencedors del Decret de Nova Planta “Por Justo derecho de conquista” va voler tallar la nostra evolució autònoma com a país i els lligams de tota mena que manteníem amb Catalunya i les Illes.
L’oligarquia nobiliària es va posicionar des del primer moment al costat dels Borbons (la casa reial que encara patim) i es va adaptar al nou règim absolutista, que li garantia els privilegis econòmics i socials. Aquest posicionament de l’oligarquia a favor dels poders forans i majorment contraris als interessos del poble valencià, no feia sinó confirmar una escissió nacional, latent des de la constitució del regne valencià, i que va anar agafant cos durant les centúries del 1300 i 1400 i molt especialment des de la guerra de les Germanies al segle XVI. Aquesta escissió nacional entre les classes dirigents i el conjunt del poble, ha perdurat en el temps fins als nostres dies i és una de les claus que explica el rerefons d’alguns dels problemes actuals de subalternitat política, manca de cohesió nacional, autoodi per la nostra llengua i cultura, menyspreu per la història i la utilització del territori com un espai on poder extraure riquesa amb la rapidesa més gran possible per a major glòria de les elits de la metròpoli o per a les autòctones amb mentalitat provinciana.
Com a conseqüència de tot això, el poble valencià en el seu conjunt ha restat privat de poder intervenir com a subjecte polític de dret per a modular al propi territori el sistema econòmic que s’imposava al món, desenvolupar-lo de manera autocentrada o decidir la seua relació amb el mateix espai físic on viu. Ara, quan fa quatre dècades que hem recuperat una part del nostre autogovern i formalment disposem d’autonomia política, veiem com aquesta es limita a una descentralització administrativa de l’estat que deixa que els temes estratègics continuen en mans de poders forans de mentalitat colonial. El borbònic Decret de Nova Planta contra els drets del poble valencià, mai ha estat derogat ni que fos simbòlicament i encara és una pesada llosa que no ens deixa respirar amb normalitat.
Així, en el terreny estrictament material, almenys des de 1900 fins als nostres dies, la inversió de l’estat en estoc de capital al País Valencià ha estat un 19% inferior a la mitjana estatal. Continuem, doncs, patint un infrafinançament (és a dir, la diferència entre el que costa mantenir les competències gestionades per la Generalitat i els ingressos transferits per a gestionar-les) que volta els 1.400 milions € l’any. Ens correspon, en conseqüència, l’endeutament més gros per capita de l’estat amb més de 50.000 milions (un deute odiós i il·legítim que s’ha anat contraient per a compensar l’infrafinançament i que només per anar amortitzant hem d’invertir-hi més del 25% de tots els nostres recursos disponibles). Finalment l’espoli fiscal estructural (els impostos que paguem i que ja no tornen) del País Valencià és de més del 6% del PIB, i això suposa més de 6.000 milions cada any. No hem avançat gens ni mica en aquesta qüestió. Tenim autonomia administrativa, però de poc ens serveix perquè no tenim les claus de la caixa.
Aquesta setmana passada s’ha produït un acord polític a Madrid, pel qual el govern espanyol es compromet a estudiar un canvi del sistema de finançament autonòmic. Tot i la seua importància simbòlica pel que suposa de reconeixement explícit de la injustícia actual, no podem refiar-nos-en, ja que aquest és el tercer acord sobre el mateix tema i sempre hi ha alguna excusa per endarrerir-ne la posada en pràctica. Per què hauria de ser diferent ara?
Les conseqüències de tot plegat són brutals. Malgrat la millora en la gestió administrativa del govern del Botànic, col·lectivament continuem sent un 12% més pobres que la mitjana estatal, amb els més alts índexs de pobresa i exclusió social i un terç de la població malvivint en aquesta situació). Som, fet i fet, l’autonomia pitjor finançada i la més endeutada. Tenim els micros, la xicoteta i mitjana empresa asfixiades amb impostos, mentre Madrid és pràcticament un paradís fiscal. A les grans empreses no els afecta, ja que disposen d’un marc fiscal més ajustat a les seues necessitats, compten amb enginyeria fiscal per a eludir bona part dels impostos i quan malgrat tot han de pagar un 2 o 3%, algunes prefereixen radicar les seues seus al paradís fiscal de Madrid on, a més, es troben més a prop del poder real. Per contra, la classe treballadora valenciana cada dia està més precaritzada i empobrida, amb uns salaris un 20% per davall de la mitjana estatal i vulneracions constants dels seus drets laborals, una munió de falsos autònoms sense cap dret laboral i pitjors condicions laborals i salarials, i amb un percentatge de treballadors/es al sector públic molt inferior també a la mitjana. I quan parlem de salaris podem estendre-ho a pensions i prestacions.
La Generalitat valenciana no ha tingut ni els mitjans ni sovint la voluntat de revertir un model econòmic que continua pivotant al voltant del turisme massiu, la construcció i la precarietat que expulsa bona part de les noves generacions a la migració econòmica o a malbaratar la seua formació i que presenta l’esfereïdora xifra d’un 40% de la joventut sense treball.
Coincidint amb la fi de la passada legislatura, van tornar a aparèixer com bolets els PAI i d’altres projectes especuladors. L’alentiment temporal del procés constructiu/destructiu havia estat un resultat de la crisi generada per la bombolla que va esclatar el 2008, i el capital especulatiu va tornar de seguida a la mateixa senda que l’havia portat a la crisi. I encara hi continua!
Amb l’inici de la segona legislatura del Botànic, hom podia pensar que, una vegada superat el llast heretat pels governs corruptes del PP, era l’hora de passar de la millora relativa en la gestió a l’iniciar de polítiques transformadores. L’aparició de la pandèmia i els seus impactes sanitaris, econòmics, socials i ecològics apuntaven també en la direcció d’un canvi radical de model. Res d’això està passant. Més aviat al contrari, la manca de valentia els impedeix eixir-se’n del camí que li marquen des de Brussel·les, Madrid o la Confederació Empresarial Valenciana, CEV, que respon només als interessos de les grans empreses i el capital financer però que manté en una mena de segrest ideològic bona part del teixit empresarial, els interessos del qual són diametralment diferents.
L’estat ha aprofitat la crisi pandèmica per a tapar les seues carències estructurals i la permanent deriva cap a formes més dures d’autoritarisme i control social; el govern autonòmic ha estat incapaç (més enllà d’algun gest) d’afirmar i ampliar la seua capacitat de governar; la política econòmica, de la qual se’n deriven la laboral, la social i la mediambiental, lluny de capgirar-ne el model, continua endinsant-se en la senda ja recorreguda i amb les conseqüències nefastes que ja anem coneixent.
Per a més despropòsit, el disseny dels plans de reconstrucció europeu, estatal i valencià ha estat concebut per a beneficiar les grans empreses (com més gran siguen, més possibilitats d’accedir als fons prevists) i aquestes han decidit aprofitar-los per a fer-se més competitives en els mercats (el capitalisme internacional), pintar de verd les seues mateixes polítiques productivistes, socialment explotadores, extractivistes dels recursos humans i materials de les zones més empobrides i depredadores del territori com si disposaren de diversos planetes de recanvi.
La concreció al nostre País Valencià ens dibuixa un panorama fortament preocupant. L’estat dona llum verda a l’ampliació del port de València posant en perill tot el litoral sud i l’Albufera, i que generarà tota una nova pressió i nous plans per ampliar les autovies d’entrada al port des del nord; aprofiten el mantra de la necessitat del corredor mediterrani per a apostar per una nova injustificada i innecessària plataforma de l’AVE, destruint encara més la terra fèrtil de l’Horta. Els fons d’inversió i especulació financera aprofiten la legislació i la baixa rendibilitat econòmica dels cultius agraris, per a forçar compres de terreny agrícola i forestal i generar tota una nova bombolla especulativa, multiplicant les macrogranges ramaderes i sobretot les fotovoltaiques i els parcs eòlics…
No, així no anem bé. De tot el que anteriorment hem dit emergeixen dues preguntes les respostes a les quals podrien resultar transcendentals.
Primera: si el segon govern del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem) és incapaç de passar de la mera gestió a les polítiques de transformació, els socis minoritaris tindran alguna línia roja o continuaran avalant-lo amb el conte del mal menor?
Segona: com ja hem vist, els efectes del mal d’Almansa no són només lingüístics i culturals (i d’ells no hem parlat ací perquè els sabem àmpliament coneguts) sinó que afecten a tots els ordres materials i socials de la nostra vida col·lectiva. ¿Serem capaços des de tots els sectors afectats i des dels partits, sindicats, entitats, etc., de dotar-nos d’una estratègia compartida en clau de país, capaç de fer front a aquests nous desafiaments que posen en perill el nostre present i el nostre futur?
5 
