Amb motiu del programa número 200 del FAQs de TV3, la presentadora, Cristina Puig, va ser entrevistada al diari Ara. Preguntada sobre quin entrevistat hauria preferit no convidar motu proprio em va citar, qualificant-me de “maleducat” i incendiari en relació a l’únic programa al qual em va convidar, fa gairebé un any. Una ullada al programa en qüestió a YouTube mostra que l’única maleducada, prepotent i grollera va ser ella.
Crida l’atenció que, després de 200 programes, amb desenes de convidats (i molts espanyols, d’extrema dreta), l’únic que rep soc jo. És la quarta vegada (també ho va fer a un altre diari i en dues ràdios) que m’ataca en públic. Hom diria que hi té una obsessió una mica neuròtica. Aquest cop es cura en salut avisant que, després dels seus insults, espera una allau de crítiques a les xarxes. Puig aprofita sempre per queixar-se de Twitter, com Sant Agustí es queixava de les seves hemorroides, per la mateixa raó i amb el mateix resultat.
Aquesta anècdota té un rerefons. Com tothom sap, TV3 està monopolitzada per ERC. A càrrec del control, hi ha el comissari polític Sergi Sol, qui, amb cadira fixa al plató, es presentava com a “exassessor” d’Oriol Junqueras quan, en realitat era assessor del vicepresident Aragonès, a raó de 70.000 euros l’any. La matèria de tan valuós assessorament, “polítiques estratègiques”, una de les quals sembla ser convertir TV3 en l’aparell de propaganda d’ERC.
Resultat: després de dos anys de col·laboració sovintejada, amb gran audiència i absolutament desinteressada per la meva part, l’aparell em vetà sobtadament, de la nit al dia. Anatema total. De tenir caricatura pròpia al Polònia, vaig passar a ser no-persona, com a la novel·la 1984. La decisió es va justificar en un article de Sergi Sol de 2019, ambigu i indirecte, com sempre, titllat “Viva TV3!”. La peça passarà a la història de la infàmia que agradava a Borges, i no només pel títol.
La censura, però, com la maldat, no es pot amagar, i sol aconseguir el contrari del que pretén. És el conegut efecte Streissand: tota censura esperona la curiositat i l’interès pel censurat. Calia evitar-ho i, doncs, l’assessoria en polítiques estratègiques va idear un parany astut: fer-me comparèixer en un programa del FAQS, (només u, oi?) per donar la imatge d’una TV plural i, de pas, desacreditar les meves opinions, confrontat a un poderós adversari dialèctic.
Dit i fet. Després d’altres dos anys d’ostracisme absolut em van convidar a un programa del FAQs amb el dia canviat, de dissabte a divendres, a causa del futbol. Vaig entrar al plató a prop de la una de la matinada per parlar amb un duet hostil, encara que molt divertit. L’altre convidat, un intel·lectual orgànic i diputat d’ERC, i la presentadora, que feien pinça amb la clara intenció de ridiculitzar la meva posició. El resultat, que està gravat, va ser el de l’aprenent de bruixot, cosa comprensible en el cas de la presentadora, que és jove, però no en el cas de l’intel·lectual, que ja compta uns anyets. Els darrers moments del programa són apoteòsics.
Em sap molt greu haver de parlar de mi. Hi ha una regla d’or del periodisme honest, segons la qual, el periodista no ha de ser la notícia. En qualsevol cas, no soc periodista. Clar que els que insulten llur públic quan no els riu les gràcies tampoc no ho són. I molt menys si perseveren en els insults al llarg del temps, com si es tractés d’un assetjament, i si ho fan als mitjans de comunicació, que, al cap i a la fi, són col·leges.
Cap d’aquests mitjans no m’ha demanat la meva opinió sobre els atacs; molt menys m’ha ofert la possibilitat de defensar-me’n en igualtat de condicions, com se suposa que hauria de fer una premsa lliure i democràtica. No és només una qüestió de llibertat d’expressió (que n’és, i com!), sinó de pur i simple joc net. Fair play, vaja.
El periodisme té un grau molt alt de corporativisme, basat, com tots els corporativismes, en l’intercanvi de favors i influències i en la concertació de criteris al voltant de l’opció schmittiana d’amic/enemic. Un blindatge professional. Es pot criticar els polítics, però no els periodistes, que gaudeixen d’una immunitat pròxima a la intangibilitat.
Això és de quan els mitjans feien la seva tasca de controlar el poder, de ser el contrapoder. Ara, però, i per múltiples raons, els mitjans tenen una aliança, més bé, una conxorxa, amb els polítics, al govern o a l’oposició. No controlen el govern, sinó que són llur aparell de propaganda i segueixen fil per randa les seves polítiques estratègiques.
I quan se’ls ordena vetar i atacar un ciutadà, ho fan. Com ho fa Cristina Puig.
10
5
