Pot acceptar que es parli català, gallec i basc al Congrés. Pot emetre sèries catalanes amb subtítols –sense doblar-la– a TVE, com està passant amb Això no és Suècia. Pot pactar amb el diable Puigdemont per retenir la Moncloa. Però hi ha una cosa que Espanya, ni tan sols la meitat d’esquerres que governa –enfrontada amb l’altra, la ultradretana–, mai fa. A Catalunya, en canvi, es fa fins a l’obsessió: debatre sobre el model policial i sobre quines eines i quines estratègies poden fer servir –i com– els antiavalots de la policia.
Mentre Pedro Sánchez ha renovat la confiança al ministre de l’Interior que va permetre la carnisseria de la tanca de Melilla el juny del 2022 i Sumar calla, en pocs dies a El Món hem publicat dues notícies que reflecteixen que no hi haurà pau per a cap conseller d’Interior quan hi hagi protestes al carrer, encara que les manifestacions siguin independentistes i el conseller, també.
Es tracta d’una informació sobre una exigència que el Parlament ha plantejat al Govern, al qual recorda per escrit que és la màxima autoritat governativa i que té el dret i l’obligació de controlar qui actua al carrer i amb quines armes. Per això, les conclusions de la Comissió sobre el Model Policial que va acabar els seus treballs fa uns mesos adverteixen que no es pot permetre el que va passar la tardor del 2019, durant les protestes contra la sentència del Procés. Uns dies en què antiavalots de la policia espanyola es van plantar a Barcelona amb les seves pilotes de goma –prohibides pel Parlament de Catalunya– i les van disparar a tort i dret, sense que el director general de Policia de la Generalitat ho impedís.
L’altra notícia, publicada aquesta setmana, anunciava que s’ha modificat el protocol d’ús dels projectils de foam dels Mossos d’Esquadra, la munició menys lesiva que substitueix les velles i molt perilloses pilotes de goma. A partir d’ara, els escopeters de la Brimo tenen prohibit apuntar més amunt de l’abdomen, ni tan sols a braços i mans armats amb pedres, si estan aixecats per damunt de la cintura. I queda pendent aclarir la retirada d’una classe específica dels foams, més durs i lesius, acordada també pel Parlament. Una cambra que, en una dècada, ha revisat de dalt a baix dues vegades el comportament de la policia de la Generalitat, que tot just fa 16 anys que va completar el seu desplegament.
Com deia Rajoy, els catalans fan coses. Algunes amb resultats millorables, com la gestió del post 1-O, que ha generat el bucle tòxic en què estan instal·lats els partits independentistes. Però el que no falta, contra el que diu el mantra, és l’autocrítica. Fins i tot per debatre com es regula el monopoli de la violència que té la policia, un tema tan espinós que l’Estat defuig abordar-lo respecte dels cossos que en depenen directament. El fet diferencial en aquest debat permanent sobre la policia és la pressió dels ciutadans i de l’opinió pública catalana, encertadament crítica amb les seves institucions.
