El 14 d’agost de 1941, l’Imperi Britànic i els Estatuts Units d’Amèrica, que encara no havien entrat a la Segona Guerra Mundial, proclamaren la Carta de l’Atlàntic, primer pas cap a la configuració de les Nacions Unides i l’OTAN. Aquest document codificava els dos principis cardinals de l’atlantisme: la defensa del lliure comerç mitjançant la reducció dels aranzels i la llibertat de navegació dels mars. De fet, la seva signatura va simbolitzar que Londres cedia el penó del liberalisme a Washington, que sorgiria de la contesa com la nova potència hegemònica.
El domini del món és, en realitat, el control dels seus mars. La doctrina naval anglesa, i després l’americana, radicaven en la capacitat de sotmetre a bloquejos marítims els seus enemics i garantir la lliure circulació de mercaderies. Això, òbviament, també significava tutelar les vies comercials més sensibles com els estrets o els canals interoceànics, ja fos mitjançant l’establiment de bases i ports militars o règims polítics amistosos. La tan oblidada i infravalorada crisi del canal de Suez de 1956 va suposar el declivi definitiu del Regne Unit i de França com grans potències militars i l’inici de la construcció europea per desempallegar-se d’un paper imperial econòmicament insostenible.
Per tant, l’hegemonia es pot mesurar en la capacitat de mantenir obertes unes vies comercials que, en teoria, beneficien a tots. La Pax Americana, com la Pax Romana, consistia a garantir la seguretat de les comunicacions i el comerç, un servei que no és de franc, perquè implica el pagament d’un peatge mitjançant l’adquisició de dòlars per sostenir les transaccions. El tribut global que sosté l’hegemonia americana i que, com ja hem explicat en diverses ocasions, va començar a trontollar des del moment que la Xina aconseguí beneficiar-se del sistema creat pels Estats Units sense cedir en la seva sobirania ni contribuir justament en l’esforç de sostenir l’arquitectura internacional.
Les escletxes evidents a l’estructura de l’ordre mundial sobre com repartir els beneficis i els costos de la globalització foren impossibles de resoldre perquè Washington mai no acceptà compartir amb Beijing la direcció del món. D’aquesta desavinença forjada durant l’administració Obama, sorgeix Trump que, literalment, ha enfonsat els dos valors fonamentals de la Carta Atlàntica: el lliure comerç i la llibertat dels mars. Si el proteccionisme fou una decisió conscient i voluntària, el tancament de l’estret d’Ormuz fa palesa la impotència imperial del seu mandat. No poden garantir el lliure trànsit de mercaderies i necessiten aliats que corrin amb ells els riscos d’escortar els petroliers.
Evidentment, teixir una coalició disposada a enfrontar-se amb l’Iran després d’un any d’insultar i amenaçar els seus socis serà difícil de pair, no tant per a uns governs encara farcits d’assessors recalcitrantment atlantistes, com per a les seves opinions públiques fartes dels improperis barroers de Trump. A més a més, la imprudència i celeritat per prendre riscos per defensar els interessos d’Israel contrasten amb la precaució pusil·lànime mostrada quan es tracta d’oferir garanties de seguretat a Ucraïna, una causa molt més popular i transversal entre totes les opcions polítiques.
Dijous a la nit semblava que França, Itàlia i el Regna Unit s’unirien a la croada, però divendres al matí ja era evident que sols participarien després que les hostilitats cessaren. Els europeus som els màxims interessats en reobrir l’estret d’Ormuz amb tota la urgència possible, perquè, en cas contrari, hauríem de cedir davant Rússia per normalitzar les relacions comercials i augmentar les importacions d’energia. És a dir, l’incert futur d’Ucraïna depèn d’un ràpid desenllaç de la guerra de l’Iran, malgrat que, probablement, el mal ja està fet i és irreparable. Els recents atacs a instal·lacions gasístiques i petrolieres de l’Iran, Qatar i Aràbia Saudí tindran efectes irreversibles sobre els preus de l’energia en els mesos vinents, perquè ni en el millor escenari tornaran a ser-hi operatives per impedir una pujada sostinguda i permanent dels costos d’explotació.
Per tant, a hores d’ara, el millor escenari per a nosaltres seria que Moscou només es beneficiï temporalment d’una escalada de preus que serveix per reduir el dèficit pressupostari i poca cosa més. Probablement, això tampoc significaria una ruptura de l’actual punt d’equilibri; però prolongaria un any l’arribada del tan necessari alto el foc i tindria un impacte més elevat sobre la població ucraïnesa; però si no hi ha una escalada en la mobilització russa, no sembla que es puguin produir avanços significatius en el front i això és, malgrat tot, una bona notícia.
Per altra part, els dirigents europeus no podien sumar-se a la missió per reobrir a l’estret d’Ormuz, no sols pels riscos militars, sinó també per les conseqüències legals i jurídiques. Encara que s’intenti enquadrar el bloqueig iranià com un bloqueig il·legítim, és un acte de defensa contra una agressió il·legal dels Estats Units i Israel i, prima facie, no sembla tan clar que es tracti d’una violació del dret internacional, sinó d’un acte de legítima defensa. Aquesta qüestió s’hauria de dilucidar al Consell de Seguretat de Nacions Unides, on Teheran compta amb dos socis amb capacitat de veto com Rússia i la Xina, i, en conseqüència, podem preveure que jurídicament s’encalli tot i mai no s’arribi a una conclusió. Això significaria que la base jurídica per justificar la participació en la guerra de Trump seria molt feble i algun tribunal d’un país europeu podria actuar contra el seu govern si algun grup d’activistes inicies una acció legal.
En aquest sentit, s’ha de recordar que la negativa de Pedro Sánchez a cedir l’ús de les bases espanyoles compartides amb els Estats Units és la decisió jurídicament encertada, perquè fer-ho podria ser perseguit penalment pels tribunals espanyols que, encara que sembli increïble als lectors catalans, estan obligats per la Constitució espanyola a aplicar el dret i els tractats internacionals al territori espanyol. Una situació que també es podria donar a altres països europeus que han integrat de forma efectiva el dret internacional al seu sistema judicial, paradoxalment, a conseqüència de la construcció de la Unió Europea. Malgrat que Von der Leyen i Kallas semblen oblidar-ho cada dia, sense dret internacional, no hi ha Unió Europea, perquè la Unió Europea és, precisament, un organisme internacional com també ho és l’ONU.
En definitiva, tot sembla apuntar que els Estats Units es trobaran totalment sols en l’intent de reobrir l’estret d’Ormuz. Si no són capaços de fer-ho, ens trobaríem davant un clar paral·lelisme amb la crisi del canal de Suez: una potència convençuda del seu abast imperial fracassant en el seu intent d’imposar la seva voluntat sobre una nació de mida mitjana. Aquella derrota suposa el declivi definitiu i irreversible del paper imperial europeu i una acceleració del procés de descolonització i, alhora, l’edificació d’un entramat institucional multilateral per garantir la pau i la prosperitat al Vell Continent. En les actuals circumstàncies que no conviden, precisament, a l’optimisme, podem cercar escalf en la il·lusió que, després d’aquesta crisi, cap potència tornarà a tenir ambicions hegemòniques i el multilateralisme i la no-intervenció en tercers països seran el camí del futur.
