El pes polític de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero és exactament el que li vulgui donar la Moncloa. Zapatero, amb escasses simpaties a la dreta i tampoc moltes a l’esquerra, que el vol presentar com a integrant del ‘grup negocis’ al món del PSOE, serveix a Pedro Sánchez com a ministre plenipotenciari, com aquests ambaixadors que feia servir Talleyrand per fer feines brutes o excessivament comprometedors. O com el ladí Putin maneja el seu ministre d’exteriors, Lavrov, l’home que no somriu mai.
Emprant Zapatero per mantenir més o menys discrets contactes internacionals o simplement polítics, Sánchez mostra que sap el que es fa: ZP és figura polèmica, desgastada, però encara prou enigmàtica per generar un cert respecte entre els seus crítics, que ja dic que són molts. Que ell, un expresident del Govern central al capdavall, accepti rellevar el delinqüent (ja ni tan sols presumpte) Santos Cerdán en els seus contactes a Suïssa amb Puigdemont mostra fins a quin punt està ZP disposat a fer el que li enviïn, sigui a Moncloa o en altres instàncies de poder polític, institucional i potser econòmic.
Però, sobretot, jo crec que Zapatero és un parallamps per a Sánchez. Mentre l’ataquin a ell, a ZP dic, a Santos Cerdán, a Koldo oa Abalos, per exemple, a l’inquilí de la Moncloa el deixen en pau. I tot el que ZP negociï amb Puigdemont, per exemple, és el que sancionarà Sánchez quan arribi el moment de veure’s personalment les cares amb l’expresident de la Generalitat, que ja he dit moltes vegades que és una cosa que acabarà passant més aviat que tard, per molt escàndol que aquesta trobada generi a Madrid.
Primer va ser la vicepresidenta Yolanda Díaz, després Santos Cerdán –impossible esborrar aquesta fotografia–, després Salvador Illa, ara ZP, demà Pedro Sánchez, tots en peregrinació a veure Puigdemont, que s’erigeix en el tòtem i el destí. Continua sent, i consti que personalment això m’agrada ben poc, el gran referent de la política espanyola. En diran el que vulguin –i es diuen moltes coses–, però és l’àrbitre que controla les jugades. Un àrbitre certament anòmal, però que acapara més de la meitat de les estratègies de comunicació que fabriquen des de les assessories de la Moncloa, que no són poques.
Avui, les especulacions són de què estan parlant Puigdemont, o sigui, Junts, i Zapatero, o sigui, el Govern central en què ZP no té cap càrrec orgànic, però sí cert pes. Es tracta amb prou feines, ens diuen viatgers freqüents a la Moncloa, de mantenir els vincles, d’aparentar que hi ha sintonia i diàleg on només hi ha recels i antipaties, encara que per les dues parts convingui dissimular-los. Zapatero és, diguin el que diguin els que s’entesten a denigrar-ho, un bon componedor. No podem oblidar que va ser l’home que va acabar amb ETA, encara que aquesta afirmació agradi més aviat poc a la dreta espanyola. Els seus crítics s’entesten a atacar-lo pel seu paper apaivagador a prop de la figura democràticament execrable de Maduro, pels seus viatges a la República Dominicana, pel que diu i pel que no diu.
El vaig conèixer bé i el vaig tractar professionalment força durant un temps; fins i tot vaig publicar un llibre que es va titular ‘el zapaterato’, sent ell president del Govern. De vegades em desconcertaven algunes de les coses que em deia, que revelaven un profund desconeixement de molts temes bàsics. Però sempre el vaig considerar, potser m’equivocava, un home honrat, un personatge que lluitava per l’Estat encara que tantes vegades no sabés bé com fer-ho.
Ara és el nostre home a Suïssa i Bèlgica, és a dir, en el fons, a Waterloo. I jo, que volgués que la negociació entre l’Estat i Puigdemont sortís bé, vull esperar molt de la gestió. No vull Puigdemont a la presó, però tampoc humiliant aquest Estat. Potser Zapatero, el precursor de Sánchez, ho aconsegueixi, vés a saber.
