Mentre aquí juguem a esbrinar qui, com i per a què en el cas Koldo-Ábalos-Cerdán-Leire-Dolset-Aldama-Villarejo-Acciona i tutti quanti, a orient s’ha revelat la realitat del conflicte que semblava haver esclatat entre Israel i Hamàs (més que no pas Palestina), però que ara ja sabem que com a mínim enfronta el país jueu amb l’Iran, sinó a aquest últim amb els Estats Units. Petit i gran Satan, anomenen els talibans iranians a Israel i EUA respectivament i és clarament imaginable que un règim fonamentalista amb urani enriquit a l’abast i una potencialitat nuclear a les portes és també una amenaça per a ells i per a nosaltres.
Però a casa tenim els nostres propis diables: ara ens trobem entre el dubte que l’esbrinat per l’UCO sigui un experiment amb la IA, com amaga amb dir Cerdán, o el que sembla, una banda d’extorquidors que ha substituït el que abans es feia amb la Gürtel i que ha corcat no sols el PSOE, sinó un govern que sosté una heterogeneïtat de partits. Si ens decantem per l’última opció, que sembla la més probable, aleshores el dubte més que raonable és si tot això es feia amb la connivència de Pedro Sánchez. Fins i tot, en el cas que no fos així, la responsabilitat en l’elecció i vigilància de les seves dues mans dretes consecutives hauria de ser prou per aplicar-se Sánchez la mateixa vara de mesurar que ell va exigir a Rajoy, i acceptar que no val amb demanar perdó, ni amb una auditoria del partit (suposadament en situació ortodoxa si la sindicatura de comptes ha fet bé la seva feina) Perquè és la situació dels seus ministeris (no un, ni dos, sinó molts) el que cal analitzar, doncs és des de l’administració que es pot emprar els diners públics amb desviació de poder, arbitrarietat i delicte. O aboca això almenys a una qüestió de confiança?
Però aquest és, com he dit, un govern sostingut per partits amb interessos ben diversos i que si tenen decència, ara s’han de trobar en una complicada tessitura. Crec que reflexionaran més sobre el que perden si anem a eleccions que sobre el que ens passarà a tots plegats i al sistema si l’agonia s’allarga fins al 2027. Perdrà el PSOE una oportunitat de no restar diluït i irrellevant, i perdrà una societat cada cop més descreguda de la seva democràcia i de les institucions.
Estranyament, o no tant, no fa gaire es van rebaixar les penes en la malversació de cabals públics. Però la pel·lícula és tan trista com sembla. Res seria possible si els “donants” de les quantitats tan poc edificantment emprades com se sent en els àudios haguessin resistit a entrar en aquesta dinàmica que sembla que dura de fa moltes dècades. Però ja deia Sor Juana Inés de la Cruz fa segles sobre les dones prostitutes: qui és pitjor?, qui peca per la paga o qui paga per pecar? Totes dues són delicte en l’anàlisi, però pagaran?
