Es va fer, o més aviat, intentar. I ja se sap el que diu el mestre Ioda: les coses s’han de fer o deixar-les estar, però mai intentar-les. Em recorda l’acudit de dues dones enraonant sobre les coses que els fan més ràbia. “A mi m’emprenya que m’expliquin un acudit i em deixin a mitges”, afirma una. “Doncs, a mi m’emprenya molt més que em deixin a mitges i, a sobre, em vulguin explicar un acudit”, responia l’altra. La cosa es va quedar a mitges. El temps i les rancúnies explicaran algun dia la veritat ara encara enterbolida per la immediatesa, la curta volada i la sempre complicada existència catalana. Sí, Catalunya és on la gent et diu bon dia, “va pels puestos” i sempre té debats diferents dels de la resta del món.
És evident que el procés viscut arran del Primer d’Octubre ha deixat estabornit l’independentisme, tant el civil com l’institucional. I, sobretot, ha quedat amarat d’un acomplexament un punt absurd i gratuït. Com a exemple, els disbarats que s’han dit sobre la tocata i fuga del president Carles Puigdemont, el passat 8 d’agost. Al capdavall, el president Puigdemont va fer el que s’esperava que fes, trolejar. Només faltaria que un home perseguit injustament hagi de donar explicacions del perquè no s’ha deixat detenir. A hores d’ara encara he de trobar algú, amb un mínim de cervell, que em justifiqui quin sentit polític tenia deixar-se posar les manilles i deixar-se a mercè dels coros y danzas del Estado.
De fet, Puigdemont tenia l’obligació i la responsabilitat de fer el que va fer. És de primer de repressió. Només cal veure els rierols de bilis que el seu comiat a la francesa ha despertat a la Brunete mediàtica, al nacionalisme espanyol de dretes i esquerres, els Mossos d’Esquadra i la cohort d’entusiastes provincians que fan i desfan a les institucions espanyoles a Catalunya, altrament batejades com a autonòmiques i locals. Constatar l’agror per la seva marxa que tenen tota aquesta tropa de desvagats anticatalanistes és un goig per als que han sobreviscut gràcies a la resistència i a la trapelleria pròpia del catalanisme acomplexat. Ridiculitzar els Mossos en la seva millor versió de Lizcano de la Rosa, l’establishment i la judicatura en rebel·lió és un escenari que costarà de tornar a veure. A la vista que això de la independència va per llarg, si és que va, queda el consol momentani de tocar allò que no sona.
