La sentència del TJUE no canvia res. El poder judicial espanyol continua sota les ordres del Valle de los Caídos, i els seus portaveus / mèdiums continuen transmetent les indicacions “qui pugui fer, que faci”. I, òbviament, com ja s’ha vist en els darrers nou anys, què importa a la nostra Guàrdia-Mora-Amb-Toga que arreu del món els nostres exiliats puguin moure’s sense problemes, i que tot un exèrcit de juristes se n’adoni que allò del Suprem és una persecució política i uns abús del dret recreatiu, no pas per anar en contra de la Constitució, sinó per contrariar a los Caídos por Dios y por España. Ja hem vist les reaccions immediates dels reaccionaris, que ara mateix lluiten en dos fronts: contra els catalans i contra Pedro Sánchez.
Efectivament, les reaccions dels magistrats, als quals cap tribunal mundial mínimament objectiu i desfanatitzat els ha donat la raó, em recorda a la dita popular madrilenya: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS”, que repetien com mantres mentre Franco, ja a les portes de la mort, saludava des del Palau del Pardo, i els avantpassats de molts polítics actuals, feien la manifestació de “adesión inquebrantable a los principios fundamentales del régimen”, perquè les Nacions Unides va renyar Espanya pels afusellats de 1974. Efectivament, les reaccions dels magistrats són reaccionàries, com el sistema que ha blindat els interessos del franquisme, els seus símbols, la seva monarquia, i el seu odi atàvic i freudià als catalans. I en aquest sentit, amb l’amnistia, sembla que els ha tocat la loteria, perquè així tenen més fems per catapultar contra un govern que, d’ençà els atemptats d’Atocha, considera il·legítim.
Podria semblar una croada contra Sánchez. Si analitzem les formes i els gestos, més aviat podria ser com el règim dels Aiatol·làs mirant de destruir la societat civil i perseguir a les minories, com es fa a l’Iran, Turquia i Rússia, els seus veritables referents internacionals. Tanmateix, i respecte a l’actual inquilí de la Moncloa, el seu principal problema és que no té cap credibilitat. No hi ha mai sinceritat en els seus gestos polítics, sinó oportunisme, tacticisme i capacitat de supervivència. Qualsevol observador imparcial podia observar com la repressió brutal contra l’independentisme va fer servir el dret de manera arbitrària, prevaricadora, com a justificació de l’injustificable amb neollengua críptica. Sembla mentida que a aquestes alçades afirmar que convocar un referèndum d’independència o aplicar el dret legítim a la secessió sigui un delicte, i que, per contra, enviar la gent a la presó sense delictes, inventar-se delictes, portar policies a apallissar ciutadans, espiar il·legalment a centenars de persones, sigui correcte. Sánchez va tenir la seva oportunitat abans de promoure el vot del 155 (a Montilla li haurem de reconèixer la dignitat d’absentar-se durant la votació al senat). I, tanmateix, es va posar del costat dels repressors, d’aquella franquícia del feixisme anomenada franquisme. Es va posar al costat de la policia maltractadora, i no pas de ciutadans maltractats. Va triar donar suport a la via repressora, i va menystenir la via política. Ara, quan ell n’és la víctima, ja sap de què va això de les amistats perilloses. Tanmateix, ni així és capaç de dir allò que és objectiu: que la independència és legítima, sobretot si vols trencar amb una monarquia borbònico-franquista que no dubta a practicar la guerra bruta contra els seus dissidents.
L’amnistia, que efectivament és una mesura legal que porta implícit que la repressió política i jurídica és un error, no va ser motivada per una epifania de moral kantiana, sinó per la necessitat política. No pas perquè fos conscient que allò que passava era injust (o potser sí, encara que passava olímpicament), sinó per la necessitat de sobreviure políticament. I aquest n’és el seu pecat original. Que, en veure què són capaces de fer les clavegueres de l’Estat profund en contra seva, hagi canviat d’opinió, no millora la cosa, perquè en política ser ingenu sol ser pitjors conseqüències que ser hipòcrita. Sánchez, que està essent víctima d’un cop d’estat protagonitzat per les togues i els bits de les xarxes i una mena de periodisme político-militar, sap que si vol sobreviure, ha d’actuar. El problema és que potser ja és massa tard. Si hagués fet un indult pont contra els perseguits a qui tribunals en rebel·lia s’inventaven nous càrrecs per evitar el seu alliberament, potser tindria credibilitat.
Ara bé, des de la banda independentista, les coses tampoc no s’han fet bé. Gens bé. L’acceptació de la injustícia sense resistència, ni tan sols simbòlica, els ha desacreditat davant d’una societat que, en la seva majoria, continua essent independentista. I, fins i tot si no ho és, sap perfectament que mirar de trencar amb Espanya per blindar la democràcia, és legítim. Una desobediència civil sistemàtica contra les diverses sentències catalanofòbiques (sobre la presència de la bandera franquista, retrats del borbó, contra el català), haurien fet que les coses anessin d’una altra manera. Les previsions del CEO estan mostrant un terratrèmol electoral, amb uns resultats que no ens agradaran. Servidor de vostès no creu que la societat catalana estigui girant vers la ultradreta, o almenys en una mesura superior al que passa al continent europeu. Tanmateix, l’opinió pública està farta de certa actitud ploramiques (“pagafantas”, terme castellà, penso que ho expressa millor), i reclama més contundència. En altres termes, ens fa falta més mala llet, si més no, almenys verbal. Es troba molt a faltar Pepe Rubianes. Es troba a faltar que els partits no fitxin Jair Domínguez com a guionista. Es troba molt a faltar a què qualsevol exabrupte dels Ayuso o García Page no rebin una contesta a l’alçada d’un Labordeta pronunciant allò que pensa la majoria. Es troba a faltar l’emergència d’una generació política, de diverses orientacions ideològiques, disposades a no deixar-se trepitjar, i a fer servir la contundència en les seves variades formes. No hagués calgut cap amnistia si l’Estat fos incapaç de fer complir les seves malifetes jurídiques perquè es trobés amb una muralla de gent disposada a imposar la raó, si cal, amb força.
