Els grups parlamentaris han deixat clar davant el ple del Parlament de Catalunya que entre les seves preferències no hi ha la d’una repetició electoral. Ho han dit minuts després que el president de la cambra catalana, Josep Rull, hagi posat en marxa el compte enrere de dos mesos per a investir un president de la Generalitat fins al dia 26 d’agost o anar a una convocatòria automàtica d’eleccions el 13 d’octubre. Tanmateix, els partits que diuen no voler noves eleccions són els mateixos que ja preparen el terreny per assenyalar amb el dit el culpable si finalment no s’arriba a cap acord per a una eventual investidura de Salvador Illa o Carles Puigdemont, els dos únics candidats que han mostrat la seva predisposició a ser investits.
El PSC serà el culpable de noves eleccions? Illa ha deixat clar que l’única alternativa possible a una nova contesa electoral exigeix arribar a un acord progressista amb Esquerra Republicana i els Comuns. Aquests últims afirmen que seran exigents amb els socialistes, però, d’altra banda, juguen un paper fonamental per pressionar Esquerra per sumar-se a aquest pacte. A hores d’ara, els republicans es mostren inflexibles i deixen clar que no regalaran els seus vots a canvi de res i seran “exigents” amb el referèndum, el finançament singular, la millora del benestar social i la llengua.
Però en aquest possible acord hi ha un altre factor a tenir en compte, perquè encara que els socialistes i els republicans siguin capaços de tancar un acord, no està clar que tiri endavant perquè aquest l’haurà de validar la militància. I sense anar gaire lluny, tenim fresc el precedent de la consulta ajornada als militants de l’agrupació de Barcelona sobre el pacte entre republicans i socialistes, que, a més, ha deixat l’acord congelat sine die. La situació interna que viu la formació no convida a ser optimista, però la militància republicana haurà de calibrar molt bé entre anar a noves eleccions, amb el risc de perdre encara més escons, o facilitar un acord que els permeti tenir quatre anys de marge per articular un projecte ‘renovador’. Per tant, la responsabilitat d’arribar a un acord recau sobre els socialistes, però no depèn només d’ells.
I Junts? Partint de la idea que la investidura de Puigdemont és pràcticament impossible, perquè no depèn només de l’acord amb els independentistes i necessita l’abstenció dels socialistes, es fa difícil pensar-ho. Però és cert que un acord amb Esquerra Republicana, que també hauria de ser avalat la militància, bloquejaria l’acord progressista que busca el PSC i, davant aquesta situació, els juntaires podrien aprofitar la situació per activar el retorn de Carles Puigdemont i intentar un debat d’investidura abans que s’esgoti el termini de dos mesos. Amb tota probabilitat, aquesta investidura seria fallida, però els de Puigdemont aconseguirien aplegar el suport de 55 diputats, 59 si se suma la CUP, enfront dels 48 que, en aquest cas, sumarien socialistes i comuns, i els permetria culpar Illa de la convocatòria electoral per no permetre la investidura del president a l’exili.
Els partits l’erren a l’hora de buscar culpables d’una eventual repetició electoral perquè la responsabilitat és compartida entre tot l’arc parlamentari, dels que volen participar de les negociacions, i també dels que no. Una convocatòria automàtica d’eleccions el 26 d’agost només serviria per constatar la incapacitat de la política catalana, cada cop més fragmentada, per arribar a acords i tirar endavant el país. I les urnes no garanteixen, ni de bon tros, que aquest escenari pugui ser millor a l’actual perquè la gent n’està farta de votar.
