Corrien els anys vuitanta del segle passat quan el psicòleg Carles M. Espinalt advertia contínuament, de paraula i per escrit, el següent: “la pitjor crisi a la qual s’haurà d’enfrontar el món en les dècades que venen serà la crisi de dirigents polítics”. Se’l miraven com si parlés de la cria del canari a la Patagònia.
Fa unes poques setmanes, parlava amb un bon amic que forma part d’una important empresa de confecció de campanyes electorals arreu d’Europa i Llatinoamèrica. Amb resignació, em confessava que el principal problema amb el qual es troben és amb la manca de candidats amb cara i ulls. “Miracles no en podem fer!”, afegia. Una vegada més, vaig pensar en les paraules d’Espinalt.
Paradoxalment, aquesta crisi es produeix quan més exposats estan els polítics a l’opinió pública. Les xarxes socials (amb els seus vídeos corresponents) són l’aparador permanent. Qualsevol dels seus posats o de les seves paraules ens arriben al mòbil en qüestió de segons i podem escrutar-los, censurar-los o alabar-los directament i sense censures. No cal ser gaire espavilat per deduir que això ha canviat de dalt a baix la relació entre electors i elegits. I això… és millor o pitjor que abans?, es pregunta molta gent.
Tot i que la resposta dependrà dels interessos de cadascú, allò que ningú no podrà discutir és que vivim un moment d’angoixes col·lectives generades per un futur on van mal dades. Aquesta sensació, a més a més, es veu incrementada per la velocitat supersònica de la informació sobre la darrera calamitat que es pugui produir en qualsevol racó de món. Tenim les catàstrofes davant la punta del nas i en directe durant les vint-i-quatre hores del dia. És clar, el sentit comú ens indica que gestionar i dirigir aquest paradigma dramàticament enrevessat requeriria els millors elements de la societat.
Però la realitat encara és més crua del que haguéssim pogut imaginar fa quatre dies. Potser no esperàvem trobar al capdavant de les nostres societats la reencarnació d’uns nous Churchill, De Gaulle o Prat de la Riba, però tampoc ens mereixem que quatre desequilibrats portin les rengles del món. Hi ha matèria primera per generar un cataclisme global.
Si centrem el focus en Catalunya, la desgràcia adquireix un to encara més patètic. A banda l’escenari que tenim en comú amb altres pobles occidentals donada la uniformitat creixent de les nostres societats, en el nostre cas, cal afegir-hi la trista condició de no ser amos a casa nostra. Avui, el nostre estatus colonial és una llosa encara més gran. Això ho arrosseguen els dirigents polítics catalans en cada paraula i cada gest. Són la impotència personificada. Tots són vaguetats, capteniments porucs i un posat de saberut que sempre amaga una mentida. Ben mirat, els catalans, escollint aquestes toies, estem triant el camí més directe cap al suïcidi col·lectiu.
