Trenta-cinc anys després continua essent vàlida (i potser encara més que quan es va formular) la sentència del professor Carles M. Espinalt : «Els catalans prou anhelen la independència nacional, però no saben veure la manera d’assolir-la. Cap projecte no es creu viable abans de plasmar-se, amb nítida i vigorosa figura, en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així, doncs, els artífexs que inculquin, en cada català, la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme”.
Com que en aquests moments no veiem com poder trencar amb Espanya, la moral de derrota encotilla l’acció de l’independentisme després de l’anomenat “procés”, el qual és un mort que els nostres polítics no volen enterrar. L’han dissecat per anar tirant de la rifeta autonòmica.
Ara mateix, semblem perduts a l’hora d’encetar qualsevol estratègia guanyadora, i es va apoderant de tots plegats la sensació que no hi ha res a fer. Assenyalem els culpables, però no passem d’aquí. Som potser l’únic país del món que, entre nosaltres, ens encomanem el derrotisme. Serà per això que, ara, les reunions patriòtiques agafen un to d’enterrament que procurem dissimular amb xerinola. És la forma que tenim de desdramatitzar la situació d’emergència que vivim. Posem l’èmfasi en les dificultats, i ho fem amb un convenciment i de forma tan detallada (i fins i tot acadèmica), que resulta impossible creure en la victòria. És natural doncs que cada dia siguin més els que pensen només en “aguantar”. Som el poble dels resistents.
Naturalment, capgirar una situació com aquesta requereix un gran vigor psíquic i un estil resolutiu. Avui són molts els nostres connacionals que et bombardegen amb tota mena d’històries, anècdotes i vivències personals que volen certificar la impossibilitat de la creació d’un estat català. És per això que el projecte independentista, tal com deia Carles M. Espinalt, s’ha de plasmar “amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar”. Quan les paraules i el capteniment dels promotors de la independència adopten un to segur i enèrgic que apunta cap a la victòria, llavors és quan comença a encomanar-se un nou estil polític que ens ha de dur fins a la victòria.
Amb tot, encara ens restarà el més difícil de tot: “inculcar en cada català la clara imatge motivacional de la seva independència com a poble”. Com fer-ho? Els nostres arguments han de ser sòlids i poderosos. Cal, a més a més, esprémer-nos el cervell per tal de trobar exemples suggestius i motivadors sobre com serà el nostre futur Estat. La modernitat ha de planar contínuament sobre el nostre discurs i, sobretot, haurem de lligar el nostre benestar i competitivitat a l’assoliment del nostre objectiu.
I sobretot, res de lamentar-nos per la nostra dissortada història. La nostra força ha de ser la força de les nostres idees i la ferma defensa que en fem d’aquestes. No ens pensem que pel fet de repetir com uns lloros “independència!”, “independència!”, “independència”!… ho tindrem tot guanyat. Només guanyen adeptes aquells que demostren voler manar. Volem el poder o volem només resistir?
6
16
