No volen un referèndum d’autodeterminació i ja en van tres: 1-O, 21-D, i 14-F. Són referèndums de fet, atès que, a més d’altres opcions, n’hi ha una que planteja la independència i, per tant, polaritza l’elecció. És senzill: mentre l’Estat impedeix l’exercici de l’autodeterminació, tota elecció catalana serà referendària, tant si es vol com si no.
És un lloc comú de les agències publicitàries. Voleu difondre un llibre, una pintura, una pel·lícula, una cançó? Prohibiu-les. Voleu tenir un referèndum d’autodeterminació? Prohibiu-li i convertireu cada elecció en un referèndum de fet. Que no sigui lliure és lamentable, però no minva ni una mica el seu impacte polític, sobretot si hi ha un seguit de consultes referendàries que donen sempre victoriós l’independentisme.
Aquest és el punt central de la baralla entre les dues estratègies de l’independentisme. D’una banda, l’independentisme de JxC, que els detractors anomenen “hiperventilat”, entén que tres consultes referendàries amb majories absolutes són prou per declarar la independència, mentre que l’independentisme, d’ERC, autoanomenat “pragmàtic” opina que tres consultes no són prou i calen moltes més, com els germans Marx necessitaven sempre més fusta per a la locomotora. Hem de ser una aclaparadora majoria i, aleshores, el referèndum serà inevitable.
La proposta d’independència aquí i ara presenta un índex alt de risc, com ho feia la de l’1-O, i pot acabar bé o malament. Estic segur que tots els que hi donen suport viuen amb el neguit d’assolir un objectiu transcendental. Viuen agitats per l’esperança. En canvi, la proposta de diferir la independència fins a la segona vinguda del Messies equival a oblidar-la mentre gaudim els delits del present. No en té res de pragmàtic, encara que sí d’utilitarista, d’aquell utilitarisme que, segons els seus crítics, preferia ser un porc satisfet que un Sòcrates insatisfet.
La posició de l’Estat continua sent la mateixa sigui quin sigui el color dels gobiernos que, pel que fa a Catalunya, és sempre blau. A Espanya no es reconeix el dret d’autodeterminació i mai cap gobierno espanyol el reconeixerà, com no admetrà pas cap referèndum. Al fons d’aquesta negativa tancada batega la convicció que l’única forma d’evitar els referèndums de fet és acabar amb l’independentisme, acabar amb els independentistes. Com que ja no es pot fer per la repressió i la violència, com correspon al laconisme militar de l’estil espanyol dels darrers segles, l’única sortida sembla ser l’immobilisme, deixar que s’acumulen les victòries independentistes sense moure un dit ni cessar la repressió fins que l’independentisme afluixi i caigui per sota del 50%.
L’Estat suposa que es pot pagar el cost de la inestabilitat crònica a Catalunya, si més no per evitar qualsevol forma de negociació que es veuria com a una claudicació. Però la inestabilitat crònica pot agreujar-se a extrems imprevisibles, per exemple fins a portar al parlament espanyol una majoria de dretes que aprovés legislació prohibint els partits independentistes, el que ens tornaria a la casella del feixisme de sortida.
L’unionisme espanyol suposadament d’esquerres, en canvi, sembla decidit a explorar mitjans pacífics, d’entesa i cordialitat, sempre amb la mateixa finalitat: que els independentistes deixen de ser-ho. Si el pal no funciona, veiem la pastanaga feta de càlculs econòmics i sentiments. Els socialistes, més de la vella escola, prefereixen el pal, però els neo-comunistes postmoderns de comuns-Podem prefereixen la pastanaga i parlen de “seduir” els catalans amb un projecte atractiu per a ells. El problema, però, no només rau al fet que “seduir” signifiqui sempre “enganyar”, sinó al fet molt més greu que no hi ha, ni pot haver-hi, cap projecte espanyol atractiu per als independentistes que no sigui acceptar llur independència.
Que l’esquerra espanyola no entengui que la independència no és una qüestió de grau, sinó un absolut, prova la seva indigència intel·lectual; que tampoc no ho entengui o digui no entendre-ho l’esquerra catalana prova la seva submissió a Espanya.
Al cap i a la fi, tant si el propòsit espanyol d’acabar amb l’independentisme agafa la via de la violència i la repressió com si pren la via de la cordialitat i la seducció, la seva base immoral és la mateixa: interferir en la llibertat de consciència. Cosa d’inquisidors.
207 
162 
