Sempre cal recordar que la justícia és un poder peculiar perquè és un poder (i quin poder!) i un servei públic. És una referència que hauria de ser constant en el seu exercici. Una delicada conjunció de conceptes que lluny de ser una dicotomia conforma dos elements indispensables per tal que la justícia s’exerceixi de la millor manera possible, tot i que, per simples raons humanes, mai plourà al gust de tothom. Per això és necessari que tothom involucrat en el sistema judicial compleixi amb certs formulismes, amb certs detalls i amb certa delicadesa estètica.
Especialment inquietant és el costum que, en els judicis, els representants del ministeri fiscal –i, quan convé, els advocats de l’Estat o de la Generalitat– són a la sala de vistes enraonant amb els jutges o magistrats mentre els advocats defensors esperen que l’agent judicial els cridi per poder-hi entrar. Tot sovint, la complicitat generada per moltes hores de vol compartida fa que les formes, i les obligacions formals i legals, es difuminin, i no és estrany trobar un jutge i un fiscal parlant del cas següent que abordaran.
Val a dir que el ministeri públic té un paper molt diferent del que té el jutge. De fet, no té res a veure. En cap cas. Per això, també grinyola que fiscals puguin canviar de toga i fer de jutges. Però això ja són figues d’un altre paner i entraríem en el fosc i profund debat de com s’arriba a la carrera judicial. Ara bé, en el dia a dia, hi ha detalls i comportaments que minen la solvència d’un sumari o d’un cas, sobretot, durant la instrucció de les causes.
Aquí també s’hi barreja la intenció, per part del govern espanyol de Pedro Sánchez, d’anar reformant la justícia per deixar en mans de la fiscalia les instruccions i les investigacions. El ministre del ram, Félix Bolaños, ha vist, però, que només d’iniciar aquest debat la més alta magistratura de l’Estat fulminava tot un fiscal general de l’Estat. Poca broma.
La figura del jutge instructor com a vigilant de les garanties dels investigats i alhora com a aplicador del principi incriminatori sí que és una dicotomia, i de les grosses. Una figura estrambòtica que s’ha anat perfilant amb alts i baixos. Amb abusos per la connexió perillosíssima de jutges estrella, fiscals complaents, policies justiciers i col·legis d’advocats que ho han permès; i, per altra banda, amb fiscals que sí que fan la feina, lletrats que no es deixen trepitjar, policies que saben el seu paper i magistrats de tribunals superiors que posen ordre.
Per això, la figura del jutge instructor –que ostenta un poder enorme– ha de ser conscient de com és de delicada la seva feina. En tots, tots els detalls. Com a exemple, el cas Andic. Un cas agafat amb pinces –pinces de fusta corcada– on la connivència incriminatòria desperta tota mena de suspicàcies. Tant és així que fa mal als ulls constatar com la instructora i la fiscal del cas, en la pausa de les declaracions de testimonis importants per a l’acusació i per a la defensa, van a dinar plegades mostrant una connexió que pot oferir una lectura perversa de les responsabilitats de totes dues. Una imatge que abona la tesi de la complicitat en una acusació més rara que un Dacia amb matrícula d’Andorra. No n’hi ha prou de fingir la separació de funcions. És més simple i hi guanyarem tots si, senzillament, fan el que toca i cadascú fa la seva feina. El poder té aquests peatges per evitar precisament que el poder sigui absolut.
