Un gran silenci recorre Europa: el congrés dels populars europeus a València del 29 i el 30 d’abril. Malgrat la situació explosiva que comporta, els mitjans espanyols no tenen temps per ocupar-se’n i a Politico, el periòdic de capçalera de la bombolla europea a Brussel·les, sols li han dedicat un article superficial per als seus paràmetres, especialment si tenim en compte la gran passió que desperten les rivalitats entre Von der Leyen i Manfred Weber, el cap del grup popular a l’Europarlament.
És cert que el rebombori generat per Trump i l’actual entusiasme bèl·lic ocupen massa titulars; però la principal raó del silenci és que cap dels implicats vol parlar del tema. Tots volen oblidar-se’n, perquè és impossible imaginar un pitjor escenari per als conservadors europeus. El congrés és un malson i fer-hi acte de presència pot ser un suïcidi polític; però, com és obvi, els europarlamentaris hi volen anar per prendre el sol i gaudir de la vida nocturna. És difícil renunciar a unes vacances pagades amb els nostres impostos; però no volen fer un acte de presència massa vistós. Ningú vol fer-se una foto amb Mazón.
Sense cap mena de dubte, la idea de València sorgí del cap ben plantat de Vicent González Pons. La discreció d’aquest valencià és exemplar. És un dels espanyols més influents a Brussel·les i sota les seves maneres de dandi escalfat es troba el principal valedor d’Orbán i Fidesz al partit popular europeu. Malgrat tota la seva habitual retòrica de liberal de suplement literari, és un dels grans defensors de l’estratègica de col·laboració entre els conservadors i els feixistes a Europa amb l’esperança d’integrar-los novament a les files del partit. És l’arquitecte de l’entesa amb VOX i València era l’escenari escollit per exhibir els rèdits que aquesta estratègia donaria. Un pla arruïnat per la DANA.
Ara, el sempre vacil·lant Feijóo ha entrebancat de nou en la seva indecisió. Els seus anuncis de traslladar el congrés a Madrid sense haver-ho consultat amb l’EPP han acabat en un no res en adonar-se que seria el PP qui hauria d’assumir totes despeses generades per les cancel·lacions. Era el moment de posar sordina i fer mutis pel fòrum; però, en donar llum verda al nou pacte de Mazón amb VOX, ha tornat a supeditar el seu partit als designis de l’extrema dreta. És un fracàs absolut, perquè el congrés de l’EPP havia de ser l’aparador de Feijóo davant del continent en la seva reconquesta d’Espanya.
Pons esperava convèncer els seus col·legues que els conservadors podien integrar i domesticar els feixistes com Berlusconi havia fet a Itàlia si se seguia el model de lideratge espanyol. Volien fer una exhibició de força davant d’unes futures eleccions que pensaven guanyar gràcies a VOX per segellar una aliança entre els dos partits per governar un dels grans països d’Europa. Servir de model per a l’Europarlament i per a la resta de governs nacionals. Certament, el pitjor pla possible en el pitjor moment imaginable per a ells.
Un dels grans enemics de Pons a Brussel·les fou sempre Donald Tusk, qui durant la seva presidència de l’EPP no descansà fins a aconseguir l’expulsió de Fidesz i d’Orbán de les files conservadores. No era solament una qüestió ideològica, era també nacional: per a un polonès, les simpaties dels hongaresos amb Rússia eren imperdonables. Ara Tusk està al capdavant d’una nació vital para la reconstrucció de la nova Europa armada. És un dels polítics més poderosos i influents del continent i el seu principal rival és el PiS, el partit bessó de VOX. La simpatia que desperten Feijóo i Pons entre els conservadors polonesos és zero i els polonesos són un poble fidel als seus sentiments.
Per altra part, l’altre jugador fonamental ara és Macron, qui ha reviscolat gràcies a Trump. L’hipercinètic president dirigeix de facto Europa davant la incapacitat i desorientació de les institucions comunitàries i ha fagocitat els conservadors francesos per amalgamar-los amb els seus liberals. És a dir, els populars espanyols tampoc trobaran ací cap aliat. Així mateix, Alemanya, el bastió de l’EPP, s’ha dividit entre conservadors i populistes d’extrema dreta i, malgrat les simpaties mútues en temes com la immigració, la política exterior divideix irreconciliablement les dues faccions. L’europeisme serà l’eix que determinarà la política alemanya durant els decennis vinents en una eterna gran coalició entre conservadors i socialistes fins a fer-los indistingibles com a partits separats.
Finalment, el PP sols pot emmirallar-se a Itàlia, que és el somni de VOX: la desintegració de la dreta tradicional dintre dels partits feixistes. El PP sembla condemnat a seguir aquest camí i, a més, pretén liderar la irrellevància dels conservadors al continent. Per aquesta raó, sols els més despistats i babaus com Manfred Weber poden tenir algun interès a aparèixer per València. La resta voldrà anar a la platja amb total discreció, com un turista més, aterrits per les manifestacions i la indignació popular que els pot rebre en l’aniversari del primer semestre de la catàstrofe. A més, a Politico ja han avisat que els primers investigats hauran de declarar just les setmanes abans del congrés i es poden produir novetats explosives en el cas.
En definitiva, Feijóo i González Pons poden traure pit per haver organitzat el congrés polític més nefast i inoportú conegut a la política europea. Han protagonitzat un ridícul que, si bé passa desapercebut en els grans mitjans, ha reduït la seva influència a Brussel·les fins al no-res. És l’esclafit del conservadorisme proeuropeu hispà, una via morta sense cap recorregut. A Espanya, com ja anticipàrem fa uns anys, el PSOE monopolitzarà el discurs Europeu fins a llançar el PP als braços de VOX. L’escenari italià sembla el futur més probable per als populars, malgrat que a Espanya, país molt més servil davant Brussel·les que Itàlia, la jugada li sortirà bé als socialistes. El PSOE és un partit políticament tan ampli que ells sols ja són una gran coalició.
