Ho va fer Gonzalo Bernardos la setmana passada, preguntant iradament a Mireia Boya. “Vostè condemna la violència?” referint-se als contenidors i a una furgoneta de la Guàrdia Urbana socarrimada durant els incidents provocats per l’empresonament de Pablo Hasél. De l’autor de la mítica frase “els pisos no baixaran mai”, i que tracta de vendre obscurs instruments financers fent publicitat a la televisió, tornem a sentir un dels mantres repetits fins a la sacietat pel règim del 78: condemnar la violència (la dels altres, per descomptat).
No és gaire arriscat pensar que qualsevol estudiant de primer d’humanitats té coses més interessants a dir i informacions més fiables a aportar que aquest economista neoliberal que s’expressa amb dialèctica populista. No cal ser un premi Nobel per arribar a la conclusió que el seu és un discurs teledirigit des dels remenadors de cireres habituals, i que la seva vàlua depèn més de les seves amistats i padrinatges més que no pas pels seus mèrits personals o acadèmics. Tanmateix, més enllà d’actuar com un enragé / engagé, sentir-lo té el seu punt d’interès perquè la seva proverbial irascibilitat esdevé un baròmetre de com d’emprenyat / angoixat es troba l’establishment que, en l’època del pujolisme ho semblava tot i ara no sembla res. I en aquest sentit, com a veu representativa d’espais com el Foment o el Círculo Ecuestre, es pot dir que s’ha passat de cert paternalisme al ressorgiment de l’esperit inquisitorial.
“Condemneu la violència?, va etzibar a Mireia Boya, que més enllà de la seva episòdica experiència política és una reputada acadèmica, farta dels tripijocs universitaris, i que li dona mil voltes a l’economista de la UB. En realitat, li estava exigint: “Confessa els teus pecats!”, “converteix-te a la vera fe!”, “abjura de la teva heterodòxia!”. “Condemnar la violència” ha estat un mantra repetit religiosament pel règim del 78. En realitat ha servit per il·legalitzar organitzacions socials, civils i partits polítics que no estaven d’acord amb la violència unilateral que feien servir les forces repressives a Euskal Herria. Certament, els atemptats de les dècades de 1970, 1980 i 1990 havien aconseguit posar contra les cordes la presència de l’Estat en un país que mirava amb hostilitat els seus representants. Tanmateix, i havent víctimes dels dos bàndols (malgrat que amb responsabilitats asimètriques, perquè s’espera que un Estat no faci servir mètodes il·legals o subcontracti mercenaris), en realitat, el Règim del 78 (és a dir, el Règim del 39 x 2) quan parlava de víctimes del terrorisme, volia dir sincerament “caídos por Dios y por España”.
Anem a pams: qualsevol societat normal fonamentada en principis democràtics rebutja i rebutjaria l’ús de la violència amb finalitats polítiques. Es tracta d’una qüestió ètica, i pragmàtica. Ètica perquè els conflictes resolts mitjançant mecanismes democràtics generen un mutu reconeixement que fonamenta una moral col·lectiva imprescindible; i pragmàtica, perquè l’assumpció de mecanismes democràtics i participatius de resolucions genera situacions d’estabilitat i un clima de convivència desitjables. Ara bé, el problema és quan una part, emparada en el poder legal i el domini d’espais mediàtics, jurídics, policials, fàctics i econòmics, acaba fent servir la violència de manera unilateral i defensant-la en nom del “monopoli de la força”. S’estableix, aleshores, una asimetria impossible de justificar quan persisteixen conflictes que es poden resoldre democràticament (sobretot, votant i pactant).
En què consisteix “l’ús de la violència amb finalitats polítiques”. Els estats tendeixen a titllar de terroristes quan hi ha grups organitzats que pretenen canviar l’statu quo. Tanmateix, aquesta definició de “terrorisme” descriu a la perfecció l’actuació dels cossos policials l’1 d’octubre per impedir votar: ferir un miler de persones amb un ús abusiu de la violència amb finalitats clarament polítiques i una deliberada dinàmica de repressió i intimidació. Vist això, Gonzalo, condemnes la violència? Qui això escriu, no només la condemna, sinó que la troba aberrant. Com em sembla absurd i immoral l’esforç que fa Foment i el Círculo Ecuestre per fer oblidar (“passar pàgina”, en diuen) un intolerable acte de violència que ho va canviar tot per sempre, i que fa traçar una línia entre la decència de rebutjar la violència política, i la indecència de justificar-la per impedir una solució democràtica a un obvi conflicte. Segurament, els Gonzalos Bernardos de torn, faran servir alguna variant de l’estil “l’habitatge no baixa mai”, com ara la il·lusió màgica que l’independentisme desapareixerà o fer creure que la monarquia és honrada. Tanmateix, Gonzalo i companyia, si cal amb amb banda sonora de The Doors, respecte el món que abraces i defenses, respecte a la monarquia parlamentària del 78, que es veu clar que no és altra cosa que la continuació del franquisme per altres mitjans: “this is the end, my beautiful friend”.
A mesura que es descompon la imatge pública del règim (i per extensió, d’Espanya, atès que l’Estat, enfonsat en la misèria moral, s’abraça al nacionalisme banal per dissimular la seva davallada als inferns), l’Estat fa servir la violència amb finalitats polítiques. Ja ho va fer en dècades anteriors amb les tortures i crims sistemàtics contra els dissidents (com el recuperat cas Lasa i Zabala), especialment contra bascos, catalans, gallecs, canaris, republicans. No parlem de violència simbòlica, ni tan sols estructural, sinó literal, bruta i gratuïta, d’aquella que taca les mans, de sang i de cal viva. Violència expressada en els desnonaments –per enviar el missatge de protecció dels especuladors– o contra aquelles protestes que qüestionen elements simbòlics com ara la monarquia, o qualsevol indici de simpatia contra la causa catalana. I això, paral·lelament a una més que evident protecció a la ultradreta o grups paramilitars, com va ser el cas de la Batalla de València o els grups neonazis que van agredir impunement centenars de persones que lluïen llaços grocs els mesos posteriors a l’1 d’Octubre, diaris que assenyalaven mestres, o jutges que s’inventaven càrrecs contra qualsevol que semblés un dissident.
Condemnar la violència? Si entenem que la democràcia s’ha de protegir (i no, estimats ultres, el respecte a la llei no és democràcia, sinó que aquesta és la resolució dels conflictes mitjançant mecanismes de participació, decisió col·lectiva i pactes entre contraris), és evident que la pregunta és capciosa. Era legítima la violència dels resistents francesos contra l’ocupació alemanya? És evident que sí. Ramon Vila Capdevila, conegut com a Capità Raymond va cometre múltiples sabotatges i va participar en diversos atemptats contra la Gestapo. Li va ser concedida la Legió d’Honor, que va rebutjar, pels seus serveis a la causa de la llibertat i contra el nazisme. En travessar la frontera, va fer el mateix que contra els alemanys, va lluitar amb les armes a la mà contra el franquisme, fins a la seva mort, en combat, el 1963. Suposo que l’Estat encara el considera, com feia les SS, com a un perillós terrorista. El maquis llibertari va combatre contra la dictadura al llarg de dècades. Fins i tot, en un dels assalts, al bordell La Casita Blanca, van matar un jerarca del règim que abusava d’una menor. Condemnem aquesta violència? Tal com han anat les coses aquests darrers anys, fer broma de l’atemptat contra Carrero del 1973, pot comportar violència judicial. Condemnem aquesta violència sistèmica que fa que qualsevol espanyol honrat senti vergonya que ser-ho, amb la deriva otomana del seu estat i els aires inquisitorials que bufen des de tribunals i tribunes?
Efectivament, l’esperit inquisitorial de Bernardos ens remet a la desesperació d’un Foment (i unes forces vives que cada vegada estan més mortes) que abans manava molt, i que, en abraçar-se a un règim decadent i corrupte, cada vegada està més qüestionat. Que desfila despullat, vaja! Que uns contenidors i uns aparadors valguin més que l’ull d’una noia o la llibertat d’expressió de tothom diu molt de com han perdut el món de vista. O potser passa que la seva adoració per una monarquia incompetent i perillosa els ha comportat una pluja de bales de foam i ara estan incapacitats per veure fins a quin punt han quedat sols i aïllats?
P. S. Gonzalo: els pisos, per molt que vas jurar i perjurar, van baixar. I certeses com les que vas exposar amb tanta vehemència, van contribuir a arruïnar moltes famílies. Moltes famílies desnonades entre la violència dels Mossos que tant defenses. No ets tu també, una mica responsable? No et convindria una autocrítica que demanes als altres. No condemnes la violència dels teus?
35 
