Pablo Iglesias va portar Gabriel Rufiàn al seu programa en línia d’entrevistes aconversades. Rufián em sembla un personatge no tan interessant com alguns pensen però més interessant del que altres pensen. Fent balanç, a mi em suma, i no només perquè sigui de l’àrea metropolitana, és hàbil en les frases i l’actitud i sovint en el missatge. I com Tardà, li posa galta, un atribut que sempre s’agraeix quan ets de cursilàndia.
Amb el seu aire flegmàtic i mirant Iglesias als ulls, va dir que Xavier Domènech, en el fons, està demanant a Catalunya que s’esperi, que s’aguanti el referèndum fins que Espanya voti diferent. Ho va considerar “pervers”. Al final, va dir, “és una diferència de tempos”. I aquí és on la va espifiar.
L’argument del timing és precisament el que fan servir ells, els comuns i podemites. Quan va obrir la síndria de la unilateralitat, Iglesias va venir a dir que, de la mateixa manera que el moviment Podemos s’ha d’esperar a guanyar unes eleccions per poder canviar les coses, l’independentisme ha de tenir paciència. D’acord amb el seu marc mental espanyol, va argumentar que per dur a terme una iniciativa, no és suficient tenir les raons, la legitimitat i la voluntat majoritària d’un poble, sinó que cal tenir el poder per fer-la, i que això depèn d’una correlació de forces que va considerar enormement complexe. Traduït al català: poder fer el referèndum depèn del que hagin votat els espanyols. Al final sempre és el mateix, i per molt que diguin que estan a favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya, sempre s’acaben contradient a la mateixa frase, subordinant-lo a Espanya i a la “correlació de forces” que la domini.
Per tant, la distància que hi ha entre els del referèndum pactat i els del RUI no és una qüestió de tempos. I aquí Rufián, que es va embolicar amb la resposta, no va saber clavar-hi bé el queixal. Allò que realment els separa és que uns consideren Catalunya com un subjecte polític i els altres no. S’escuden admetent que som una nació, però estaria bé que Rufián li hagués preguntat a Iglesias si creu que Catalunya és un subjecte polític de tot dret o no. Aquesta fórmula, políticament més concreta, deixa menys escapatòries discursives.
Quan li parles a una persona i a un públic que no t’entén o que no t’acaba d’entendre o que fa veure que no t’entén, mai et pots oblidar de lliurar el missatge més essencial. Senyor Iglesias, les seves analogies no serveixen perquè, a diferència de vostès, nosaltres ja hem guanyat les nostres eleccions i, com és natural, pensem complir el mandat que ens ha encomanat la gent. O què faria vostè si, havent guanyat per majoria absoluta les eleccions del subjecte polític al qual pertany, vinguessin uns estrangers a dir-li que tingui paciència perquè s’ha d’esperar uns anys, vés a saber quants, abans no pugui governar? Eh?
