Vuit entitats lingüístiques s’han unit per promoure una iniciativa consistent a mantenir-se parlant català durant 21 dies en totes les situacions de la vida quotidiana, per més que els interlocutors no ho facin. La iniciativa parteix de la Plataforma per la Llengua, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Softcatalà i els col·lectius Mantinc el Català, Salut pel Català i No em Canviïs de Llengua, i va adreçada a tots aquells catalans que són incapaços de mantenir-se parlant català quan l’interlocutor no els parla en aquesta llengua. I no sols això! Hi ha catalans, la majoria, que abandonen el català abans fins i tot abans que l’interlocutor hagi obert la boca. En veure-li un fenotip forà, arriben a la conclusió –gairebé sempre errònia– que aquella persona, pel fet de ser “de fora”, no parla català. Com si tenir la pell negra o ser llatinoamericà, asiàtic, escandinau, etc., impossibilités el coneixement de la llengua catalana. Dit en poques paraules: tot s’ho fa el catalanoparlant, ja que fins i tot en el supòsit que el forà realment no parli català, no vol dir que no l’entengui. Aquesta darrera possibilitat, però, el catalanoparlant ni tan sols la contempla i l’automatisme de submissió lingüística s’activa tot seguit.
El fet que siguin tres setmanes en concret és perquè es considera que són el període a partir del qual podem desactivar l’automatisme del canvi. Els primers 21 dies –això seria extrapolable a addiccions menors, com ara l’ús del mòbil– són els més difícils, ja que ens cal vèncer tendències que tenim molt solidificades. Però un cop vençudes, el camí fa baixada. Es tracta d’una iniciativa que ara fa uns dies van presentar Maite Puigdevall, sociolingüista i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, Jordi Bofarull, de Valls per la Llengua, i Àstrid Bierge, coordinadora de Tallers per la Llengua. Tallers per la Llengua és una entitat especialitzada justament en això: donar eines als catalans per adonar-se que l’automatisme d’esborrar el català no és un fet espontani i innocent, sinó que respon al que en psicologia se’n diu ‘conducta apresa’, és a dir, un acte de submissió propi d’una col·lectivitat inferioritzada i acomplexada. Conec molt bé Tallers per la Llengua, perquè va ser una iniciativa impulsada el 2004 per dos amics meus, Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, i Gemma Sanginés, psicòloga basca. Jo mateix, al seu costat, vaig impartir alguns cursets a col·lectius que ho demanaven; fins i tot a un sindicat.
Ferran Suay em va transmetre un episodi extret de la seva família que sempre m’ha semblat meravellosament il·lustratiu i que mai no he deixat d’explicar. El seu oncle Enric, home vinculat al món del mar, va haver de viatjar una vegada a les Bahames on va fer-hi estada mentre la seva nau se sotmetia a unes reparacions. El primer que li cridà l’atenció fou l’extraordinari atractiu físic de pell negre dels seus habitants, homes i dones, i l’aspecte atlètic dels seus cossos. Però de seguida hi va haver una altra cosa que el va sobtar: ell anava caminant xino-xano per la vorera –voreres estretes, normalment– i, força abans de creuar-se amb la persona que venia en direcció contrària, observava que aquesta ja havia baixat de la vorera per cedir-li el pas. En principi, l’oncle Enric s’ho va prendre com un gest d’exquisida cortesia. “Renoi, quina gent més amable!”. Però aviat va comprovar que els qui baixaven de la vorera eren sempre negres, i que, a més, només ho feien quan coincidien amb un blanc. Mai entre ells. Entre ells, compartien sempre la vorera tot i l’estretor.
Els negres de les Bahames –com els catalans incapaços de mantenir-se en català– també deien que ho feien per “cortesia”, per “respecte” o per “educació”. Però no era pas res d’això. Era pura submissió. Un gest inconscient de la manifesta submissió dels negres als blancs. Davant d’un blanc, “ésser superior”, calia baixar de la vorera. Els blancs, en canvi, no baixaven mai davant d’un negre. Baixar de la vorera era un gest negre “d’educació i respecte”. Un gest propi d’una conducta apresa tan arrelada, tan interioritzada, que ni tan sols se la qüestionaven. I a nosaltres ens passa el mateix. No veiem que si es tracta d’educació i respecte, és el forà qui ha de demostrar-los parlant la llengua pròpia del país que ha triat per viure. Quan, en comptes d’adaptar-te a la societat d’acollida, exigeixes que sigui la societat d’acollida qui s’adapti a tu, deixes de ser nouvingut per convertir-te en colonitzador. Reflexionem, per tant, sobre el nostre comportament. La nostra claudicació sistemàtica no és cap gest innocent. Té una explicació científica. Som una col·lectivitat llargament captiva i inferioritzada que reacciona arronsant-se fins i tot abans de la confrontació més insignificant. I el pitjor és que una col·lectivitat així, una col·lectivitat sense autoestima ni dignitat, no es fa respectar; ans al contrari, alimenta en els altres un sentiment de superioritat i de domini que encara la fa més captiva i insignificant. L’única manera de desactivar aquest automatisme de submissió és el ferm propòsit de no claudicar. No baixem de la vorera, amics. No baixem de la vorera!
