“Quan ets a la taula d’operacions i el teu metge s’ha passat les classes de la universitat navegant pel TikTok, la cosa comença a ser complicada”. Aquesta és només una de les frases del catedràtic de la Universitat de Granada, Daniel Arias Aranda, que recollia l’entrevista que li feia La Vanguardia la setmana passada amb motiu de la publicació del seu assaig “Querido alumno, te estamos esgañando”. Amb quatre paraules, aquest professor, descriu el dantesc escenari en el qual s’ha convertit l’ensenyament dels nostres dies. Qui en parla d’aquestes coses en el debat diari?
Tant se val que hom ho digui des de Granada, Bellaterra o Milà. Fa poques setmanes, una catedràtica de dret de la Universitat de Barcelona, em manifestava la seva desesperació quan, després d’una classe, un alumne se li va acostar per preguntar-li què volia dir “preliminar”. Aquesta crisi pedagògica s’escampa com una taca d’oli i tota la classe política mira cap a una altra banda, segurament perquè ja els va bé. Ho veurem més endavant. Ara tornem a les paraules d’Arias que són com bufetades que ens encaren amb la realitat. Agafeu-vos: “No tenen (els universitaris d’avui) el vocabulari suficient per entendre els continguts, ni capacitat d’expressió”. Sense aquesta capacitat som més a prop del mico. Sembla com si, a les noves generacions, els vulguem indicar el camí invers de la història.
Resulta esfereïdor llegir com el catedràtic en qüestió afirma que els seus alumnes universitaris no entenen paraules com “unívocamente” o “hacer un receso”. Però ningú s’avergonyeix perquè, segons indica ell mateix, entre gran part dels estudiants, “està de moda la mediocritat i la ignorància, presumir que hom és ignorant”. No ens ha de sorprendre quan defineix el capteniment general dels universitaris amb aquestes paraules: “no són a classe, són a Instagram”. Terrible.
Suposo que no us descobreixo res que ningú no intueixi fa temps. La farsa educativa institucional durant les darreres dècades és monumental. Han estat esbombant per terra, mar i aire que teníem les generacions millor formades de la història, i ara descobrim que amb prou feines saben llegir i escriure. Aquesta tragèdia col·lectiva no pot ser ignorada més temps pels càrrecs institucionals perquè ens hi juguem l’esdevenidor. Però saben què fer? En absolut. No tenen la capacitat de poder esbrinar i analitzar quines són les veritables causes psicològiques, socials i culturals que ens han portat fins aquí. Perquè ells també són el producte d’aquesta vulgaritat generada en les universitats.
Amb tot, no només és la desídia i la incapacitat política les raons per les quals no albirem cap futur esperançador per a les noves generacions. També hi ha la voluntat gens dissimulada de no fer res per tal de dotar a la joventut de la formació d’un caràcter que animi a fiscalitzar, protestar i posar contra les cordes els responsables de l’actual situació. No volen que pensin perquè farien nosa. Del que e és d’anar fomentant la mediocritat a còpia d’igualar a tothom per baix. Sobretot, que no sorgeixen personalitats singulars que puguin qüestionar l’statu quo imperant. “Mentre hi hagi rucs, els savis aniran a cavall”, pensen cofois els que remenen les cireres. Comptat i debatut, és normal que, cada vegada més, els càrrecs siguin ocupats per desequilibrats o curts de gambals.
Aquesta és la millor recepta per mantenir el poder? Sens dubte, la millor manera de mantenir el poder és tenir votants que es vanten de la seva pròpia ignorància.
