“En español, que estamos en España!”, és un dels lladrucs habituals dels colonitzadors que tenim entre nosaltres. Sovint, quan llegeixo els molts casos d’escarni contra catalanoparlants que publica El Món (i també alguns altres mitjans), no puc deixar de pensar en la sensació d’impunitat que han de sentir els artífexs de les humiliacions per atrevir-se a actuar com actuen. Se senten els veritables amos.
Sovint he tingut l’oportunitat de comentar aquestes situacions amb gent gran que va viure el franquisme i es fan creus que hagin de reviure escenes que creien que mai més tornarien. Fins i tot, coneixem casos de personal sanitari que sembla que no els importaria deixar-te morir, tret que els parlis amb “la llengua del imperio”. Sàdics lingüístics amb bata blanca. Si aquells que han de tenir cura de la teva salut actuen així, què no faran els que no tenen aquesta responsabilitat?
Ens agradi o no reconèixer-ho, avui els partidaris de la imposició de l’espanyol se senten forts. La pusil·lanimitat institucional catalana en aquesta matèria ha acabat empeltant a una gran majoria de catalans. Si mirem enrere, recordarem que l’anomenada “normalització lingüística” dels anys vuitanta del segle passat va iniciar-se sota un clima de recuperació i reparació del català. Les ignomínies contra la llengua de la nació durant la dictadura havien estat tan ferotges que, tret d’algun nucli d’energúmens recalcitrants, pocs eren el que gosaven discutir-ne la necessitat.
Malgrat les mancances que suposava el fet de sortir d’un règim tirànic sense haver passat comptes amb els seus responsables, també és cert que es va obrir un escenari on es podia legislar en matèria de llengua i començar a fer del català una llengua de poder. Però com que la concepció del poder que tenim els catalans és la que tenen tots els pobles colonitzats mentalment, confonem manar amb amabilitat.
No és estrany doncs que totes les campanyes oficials a favor del nostre idioma s’hagin guiat sempre per la mateixa premissa: fer-lo simpàtic i agradable. Tot ho fien a la bona voluntat dels possibles parlants. Naturalment, aquesta estratègia beatífica és contradictòria amb l’aplicació contundent de la legislació vigent que contempla multes i sancions amb qui discrimina el català. Per tant, com que no hi ha cap mena de coacció, a ningú el pot sorprendre que qualsevol tifa amb ínfules “rojigualdas” et digui “habla en cristiano”.
Tot aquest debat que amenaça la supervivència de la nació, queda lluny de les possibilitats dels màxims responsables polítics de Catalunya. No tenen ni la capacitat ni la preparació per entendre allò que deia Joan Maragall: “La llengua és la nació”. És clar, per ocupar un càrrec només cal tenir el DNI vigent. Res més.
