Arran del col·lapse de la xarxa de Rodalies al nostre país, els articulistes hem abusat de les metàfores ferroviàries per damunt les nostres possibilitats, així que no insistiré a un lector que pot agrair que expressem per escrit la seva ràbia, i que, tanmateix, malgrat una total unanimitat, se sent frustrat per la incapacitat de revertir una crisi sistèmica greu com l’actual. Efectivament, uns dies del mal temps han generat un seguit d’incidents que, davant d’un manteniment endèmicament deficitari, en una reacció en cadena, ha deixat el transport públic en una situació comparable a la dels bombardejos alemanys durant la segona guerra mundial. Potser pitjor, tenint en compte que un país en guerra com la Gran Bretanya de 1940 disposava de mecanismes de reconstrucció més àgils, organitzats i efectius que en l’actualitat.
Es poden buscar milers d’excuses, tanmateix, les lleis de la física, de la matemàtica i de la història, assenyalen a un únic culpable: Espanya. Espanya i la seva psicologia d’hidalgo (més val aparentar que tens una xarxa moderna d’alta velocitat que resoldre problemes pràctics quotidians). Espanya i el seu projecte (convertir Madrid en un forat negre que desertitza el seu hinterland i destrueix a consciència les possibilitats de desenvolupament econòmic de la seva nació rival: els Països Catalans. Espanya i el seu ADN borbònic que cerca incansablement la repressió dels catalans. Espanya, perquè un AVE que no es podia permetre, esdevenia un mitjà de transport concebut per als sectors més benestants i professionals, mentre es deixa a la intempèrie una menyspreada massa treballadora. Espanya i la seva tradició política, fonamentada en el contrast entre la retòrica democràtica i institucional i la dictadura del deep state, incloses les clavegueres que envolta tot aquest món de comissionistes, contractes i subcontractes i subcontractes de les subcontractes, per on s’escolen els impostos dels plebeus d’ingressos decreixents i progressivament proletaritzats. I també és culpa, per descomptat, del col·laboracionisme del propi personal polític, que van abandonar l’única sortida possible, la independència, i ara han esdevingut trist lacais d’aquesta monumental estafa anomenada Espanya. No hi ha solució possible, ni justícia, ni dignitat sense la independència!
Tanmateix, parlava de metàfores. I en un àmbit que conec bé, l’educatiu, també s’ha aplicat el model ferroviari de destrucció lenta que, efectivament també ha portat al col·lapse. Dècades de desinversió, experiments educatius sense solta ni volta, la humiliació constant dels seus professionals, l’abandonament de la xarxa pública, la rebaixa de l’exigència, un disseny que, com el ferroviari, sovint acabava en vies mortes o estacions abandonades, o prioritzant a aquells grups socials que esdevenen minoria. No se’n parla massa, tampoc, del fet que en aquests darrers anys s’estan creant desenes d’universitats privades, i de centres de formació professional, de qualitat dubtosa i de necessitat nul·la, en l’enèsim episodi d’oportunisme, especulació, mediocritat i indiferència respecte a les necessitats de la societat, és a dir, revitalitzar la naturalesa del franquisme, transvestit en borbonisme. I en aquest punt, l’administració catalana ha estat l’alumne avantatjat de la destrucció del mateix sistema. Només recordar que amb nocturnitat i traïdoria s’han carregat les humanitats i les ciències del currículum, es passen pel folre la immersió i han aconseguit ser una de les comunitats on els mestres estiguin entre els més mal pagats i tractats, empenyent la comunitat educativa vers una desmoralització còsmica. L’atzar ha fet que la vaga de ferrocarrils coincideixi amb una de docents que promet ser força seguida, perquè l’acumulació de malestar i ressentiment requereix d’espais per manifestar-se.
A tot això s’afegeix el col·lapse demogràfic, que precisament representa en bona mesura l’agent detonador d’aquest país de més de vuit milions d’habitants amb serveis públics concebut per a poc més de la meitat. La manera com s’ha fet, sense debat, per la porta del darrere, i amb el perillós concepte de premiar per saltar-se les normes, dubto que sigui ben rebut per l’electorat (i és per això que no han gosat dur-lo al legislatiu). Més enllà dels molts drames personals de moltes persones que viuen sense permís per residir-hi, és com si mig milió de conductors que circulen sense carnet de conduir –objectivament, un delicte–, se’ls premiés amb un carnet nou de trinca sense haver de passar per les classes teòriques, les pràctiques, les taxes i l’examen. En altres termes, representa un insult i una desautorització per a tot aquell que compleix les normes i ens deixa en una perillosa dinàmica de drets i obligacions asimètriques. O encara pitjor, en ciutadans de primera (que no cal que respectin les normes) i de segona (les que les han de complir sota sancions severes). I això, per descomptat, aprofundeix també aquesta mena de col·lapse en la cohesió d’una societat que es regeix per obligacions diverses segons el col·lectiu, retornant a aquest món premodern que tant preconitza el neoreaccionarisme de la il·lustració obscura tan present entre els psicòpates que envolten Trump. Ja fa temps que penso que organitzacions com Sumar o Podemos deuen estar infiltrades per la ultradreta, perquè amb aquestes decisions sembla que empenyen el seu electorat natural vers un terrible dilema: o bé neoliberalisme amb aparença de democràcia liberal; o bé neoliberalisme sense cap voluntat de dissimular que existeixi altra norma que la força bruta. Més o menys el que ja ha passat a l’Argentina amb la motoserra de Milei. En qualsevol cas, amb decisions d’aquesta mena es trenca el contracte social fonamentat en la dialèctica entre drets i deures.
Perquè, efectivament, assistim a un col·lapse multidimensional: dels trens, de les institucions, de les regles del joc, de la moral, del bon sentit, de la prudència, de la democràcia, dels equilibris socials. Un col·lapse protagonitzat per l’estat profund, i molt especialment el seu principal garant, un PSOE que sosté aquesta gran farsa anomenada Espanya amb més eficàcia que ningú.
