L’aversió a Twitter que darrerament hi ha entre bona part de la classe política i els seus acòlits amb tribuna als mitjans de comunicació no té res a veure amb els bots, als quals tots ells recorren i poden gestionar als seus perfils, o amb els canvis d’aquest algorisme a la xarxa social. Tenen a veure amb una reticència del poder més vella que l’anar a peu: la seva democratització, en el sentit de l’accés que hi assoleix tota la població, fins i tot a aquella que et sembla més menyspreable (la que t’insulta, la que t’amenaça, la que et desitja el pitjor). Com més accessible és el poder a les majories, més fiscalitzat està i major és la incertesa de conservar-lo de qui l’ocupa.
Per això els que eren a Twitter dels dels seus inicis ara miren enrere amb malenconia: eren temps en què no els suposava una amenaça. En que els debats que hi tenien lloc els agradaven, perquè eren inofensius. Els donava una imatge d’accessibilitat sense assumir-ne cap cost. O fins i tot va ajudar a moviments afins a arribar a les institucions. En la mesura que els moviments antagònics n’han tret el mateix profit, i sobretot des del moment en què aquesta xarxa ha esdevingut una eina útil per fiscalitzar el poder, aquesta accessibilitat els ha deixat de fer tanta gràcia.
Tot plegat ha esclatat Twitter ara amb l’anunci de l’alcaldessa de Barcelona que deixa Twitter, però aquesta brama que és un bar de borratxos ja fa temps que corre, per exemple, en boca (o en tuit) de Gabriel Rufián, un polític que mai a la vida hauria arribat on és per vàlua professional, sinó que hi és perquè algú va passar el seu perfil de Twitter per una eina d’analítica. Es tracta de denigrar l’únic canal de difusió de la opinió pública que no poden controlar, i que per tant els suposa perill.
Recordem que Twitter és l’únic lloc on podem trobar cada declaració d’un polític col·locada al costat del que deia fa tres anys, on l’agenda del dia no la introdueix interessadament un editor o un cap de gabinet, on per dir-hi coses no cal acreditar serveis prestats. D’aquí que gràcies a Twitter sapiguem, si no sabem on hem de cercar, que la Generalitat i l’Ajuntament tenen com a pràctica habitual adjudicar contractes menors seguits a la mateixa empresa uns euros per sota del llindar que requeriria atorgar-los per concurs, o que una Conselleria ha concebut uns ajuts com uns Jocs de la Fam, o que l’empresa que va tenir treballant els seus empleats contagiats pel Coronavirus sense tancar la planta és l’Àrea de Guissona.
Evidentment, Twitter no hauria esdevingut aquesta amenaça si els mitjans de comunicació fessin la seva feina. Si, per exemple, un elevat tant per cent dels seus continguts no es basessin en tuits, mentre, alhora, participen hipòcritament d’aquesta guerra contra la xarxa de l’ocellet. De fet, si durant els darrers 15 anys els mitjans de comunicació haguessin actuat com el contrapoder que haurien de ser, en comptes d’una corretja de transmissió de l’agenda i del discurs de la classe política, aquesta s’hauria vist obligada a ser millor, i no haurien proliferat els discursos d’odi (sic) que ara tant els preocupen. Sabeu què passa, que a la gent se li inflen els ovaris que un partit que titllava un altre de màfia ara governi amb ell, que un líder polític que deia “doneu-me 68 diputats i faig la independència” ara els utilitzi per fer la dependència, que les entitats que diuen defensar la cultura catalana es preocupin dels pets que es tira el Rei Emèrit en comptes de per què els nens de primària que abans miraven el Club Súper 3 ara miren el Clan, i al final potser no troba gaire al·licient en la correcció política.
Polítics com Ada Colau, en comptes de plantejar-se que el problema no és Twitter sinó la política i el seu monopoli del missatge, i que quan les institucions són incapaces de donar resposta als conflictes existents, aquests s’agreugen, prefereixen frivolitzar el missatge polític retirant-se a entorns que els semblen inofensius, com Instagram, Facebook o Tik Tok. I d’aquesta incompareixença se n’aprofitarà, potser, qui menys voldrem. I aquí ningú se’n recordarà de Twitter, que demà potser ni existeix, sinó de la irresponsabilitat de qui no va saber llegir-ne els senyals.
59 
