Fa uns dies, el president Carles Puigdemont va escriure una tribuna molt comentada en què criticava el que anomena “pactisme màgic” d’Esquerra amb l’Estat en què, dit en poques paraules, la banca sempre guanya i cridava als responsables polítics a aprofitar les experiències acumulades al llarg del temps per a la consecució, diu, d’un Estat propi (sic).
El que obvia el president és el motiu pel qual a Catalunya els dirigents dels governs de torn -presidits per convergents i successors de Convergència i Unió des de la Transició excepte els set anys que van de 2003 a 2010- no han fet (o no han aplicat) aquest suposat aprenentatge. I aquest motiu és que n’han sortit sempre beneficiats d’aquesta amnèsia. I això inclou el govern que va presidir ell mateix i el que va capitanejar qui ell mateix va proposar, Quim Torra.
Per molt cru que sigui dir-ho així, algú intel·ligent que aguanta dos anys i mig fent el contrari del que va dir que faria, que és fer autonomisme (recordem la reveladora lamentació de Torra en pandèmia “jo només sóc un president de comunitat autònoma), només hi pot ser allà si en treu un altre benefici. I l’únic benefici possible són els gairebé 400.000 euros bruts de sou que n’ha tret, inabastables per a la majoria de ciutadans.
I aquesta dinàmica es manté perquè la gent jove més jove dels partits, que ronda els 30 i tants i els 40 i pocs, que han acceptat no fer servir el poder que tenen per canviar el destí dels seus partits a canvi de la promesa de viure tota la vida de la política. Són gent que han viatjat i han estudiat després de la Transició (alguns d’ells ciències polítiques), que han conegut altres paradigmes i que s’han hagut de fer ressò de formes noves de participació, incloses les hereves del 15-M i, especialment, de l’1 d’octubre de 2017, i que per tant podrien haver suposat un revulsiu dins de la política catalana. Però s’han deixat cooptar per una oferta temptadora: no ser un problema per poder accedir a l’ascensor social que funciona mentre miris a una altra banda quan l’Estat despedaça el seu país..
A les llistes d’Esquerra hi tenim el màxim paradigma d’això (els tres primers candidats amb prou feines sumen el que fan els dits d’una mà cotitzats a la Seguretat Social fora dels càrrecs públics o de partit entre els tres), a Junts Per Catalunya intenten marcar distàncies incorporant tots aquells símbols folklòrics que atribuïm al conflicte amb l’Estat, com en Puigdemont com a número 1 tot i no poder ser president, en Joan Bonanit, en Jordi Pesarrodona, o la imputada Laura Borràs, però que sense fer servir el poder que tenen són totalment inofensius per l’Estat. I encara és l’hora que avui Junts Per Catalunya expliqui com ens apropa a la independència la seva victòria a Catalunya o la seva batalla judicial a Europa que dóna temps a l’Estat per atacar-nos per terra, mar i aire de la mateixa manera que ho fa l’intent d’ampliar la base que sosté Esquerra que cal fer. Perquè aquesta estratègia és una manera molt còmoda d’assolir el mateix objectiu que Esquerra sense pagar-ne un cost polític excessivament elevat.
Mentrestant, alternatives com la CUP, que van condicionar el rumb del país vetant una investidura, o Primàries, que aspira a entrar al Parlament a les properes eleccions apel·lant a la legitimitat de la tria oberta de representants, esdevenen l’enèsima joguina trencada del processisme. En el primer cas, legitimant la repressió investint un president fruit de la ingerència d’Espanya i acceptant ser crossa del republicanisme espanyol al Congrés. En el segon, devaluant el concepte de primàries obertes que és la seva raó de ser i el que podria permetre el canvi de cultura política que el país necessita fins el punt de conformar-se amb tenir menys participació que les de Junts Per Catalunya, reduïnt així l’audiència que els pot fiscalitzar.
El Parlament sembla que estarà mort per una generació. L’únic que pot accelerar la recomposició de l’espai independentista és que en pagui el cost electoral el més elevat possible. Ningú actúa diferent si no n’obté un perjudici. I això significa que escalfin cadira a l’oposició. Al cap i a la fi, si l’estratègia europea i el diàleg amb Espanya van per llarg, si mentrestant hem d’aguantar igualment que es deixin inhabilitar, que no defensin la llengua, que ens usurpin competències, que detinguin i jutgin arbitràriament activistes, que rebem menys pressupost que fa deu anys… tampoc passarà res perquè els enviem al racó de pensar una temporada.
1 
