Dijous es va fer pública una informació que feia temps que corria i de la qual l’Avui ja n’havia parlat el mes d’abril passat. Ciutadans pel Canvi (CpC) no repetirà la coalició amb el PSC, tot i que obre la porta a col·locar alguns dels seus membres (parlem clar, Toni Comín) a la llista socialista. CpC també assegura que continuarà treballant amb els socialistes per aprofundir en la via federal a Espanya. Perfecte, som a les portes de la tardor i aviat serà l’època dels contes a la vora del foc.
La ruptura entre el PSC i CpC és un divorci anunciat que respon absolutament a la lògica. D’una banda, aquest projecte ha perdut el seu sentit fundacional, és a dir, el canvi de cicle després de dècades de pujolisme i el suport a Pasqual Maragall. En segon lloc, la “gauche divine” que representava ja no existeix, almenys tal com la vam conèixer. Per una qüestió biològica i ideològica, tot aquell món ha desaparegut i molts dels que van donar suport a CpC ja no sabríem ni on trobar-los.
També hi ha tingut molt a veure la manca de ganes (atonia, potser) i la retirada dels “ciutadans” més rellevants. És el cas del Síndic de la Val d’Aran, Francés Boya, el qual vol prioritzar la seva tasca institucional occitana i, de fet, no ha renunciat encara a l’escó perquè volia votar la llei de l’Aranès. Un altre insigne diputat de CpC és el periodista Josep Maria Balcells, que tampoc repetirà per qüestions d’edat. Queden Toni Comín, Rosa Maria Ferrer i el polèmic Mohammed Chaib, un diputat afí a la tirania marroquina i amb un discurs preocupant en relació al Sàhara Occidental.
Si a tot això hi afegim la traumàtica ruptura entre l’inventor de CpC, Pasqual Maragall, i el PSC, el quadre ens queda complet. El discurs catalanista no ven a Nicaragua i l’eix escollit per a la campanya, basat en la tria entre l’Estatut i el sobiranisme, no és el millor estany per aquest peix multicolor. Queda un fil per estirar, però serà a partir dels dia 28-N 1. Intueixo que CpC jugarà un paper en el previsible procés de refundació de l’esquerra catalana federalista, allò que Pasqual Maragall anomena Partit Demòcrata català.
