El cinema català és només aquell que està rodat en català, de la mateixa manera que el cinema italià és només aquell que està rodat en italià o el cinema portuguès és el que està rodat en portuguès. En el cas de la literatura, és literatura catalana tota obra escrita en català, com és literatura italiana tota obra escrita en italià. Allò que determina la identitat de l’obra no és, doncs, ni la nacionalitat de l’autor ni l’escenari on es desenvolupa l’acció. És la llengua. En una novel·la, en una obra teatral o en un film. Tant hi fa que l’autor o el director, l’editorial o la productora, els personatges o els actors, siguin espanyols, anglesos, francesos o japonesos. Allò que determina la identitat de l’obra o de la pel·lícula és la llengua en què parla.
Il·lustrem-ho amb exemples: Matthew Tree és anglès, viu a Catalunya i escriu indistintament en anglès i català. Però la seva novel·la The last person in the world, escrita en anglès, és literatura anglesa, i el seu assaig Contra la monarquia, escrit en català, és literatura catalana. Georges Moustaki era egipci fill de grecs, però la seva obra és patrimoni de la llengua francesa perquè és aquesta la llengua de la majoria de les seves cançons. En idèntic sentit, Ernst Lubitsch i Fritz Lang, alemany el primer, austríac el segon, emigrats tots dos als Estats Units, ens han llegat una primera part de la seva obra en alemany i una segona en anglès. Tant hi fa que tinguessin la nacionalitat nord-americana: els seus films rodats en alemany són patrimoni del cinema germànic, com no ho seran mai els rodats en anglès.
Cal també no confondre el propietari d’un film amb la identitat cultural del film. Si el propietari d’una pel·lícula, és a dir, el qui ha posat el capital, és nord-americà, la pel·lícula serà una producció nord-americana. I romandrà nord-americana encara que es tracti de l’adaptació d’una novel·la catalana. Però si es roda en català, cosa que requerirà actors i altres professionals catalans, el film passarà a ser patrimoni cultural català, com, en sentit invers, és cinema alemany, no pas català, la Terra baixa de Leni Riefenstahl, rodada en alemany. Que la història que explica i que Àngel Guimerà siguin catalans és anecdòtic. Mana la llengua. És important no confondre la identitat financera (que fins i tot podria provenir de mecenatge) amb la identitat cultural. Cal separar, per tant, la nacionalitat dels productors de la identitat lingüística del film.
Per entendre’ns, la identitat nacional de la producció no depèn de la llengua de rodatge, sinó del capital. De la mateixa manera, la identitat lingüística i cultural de la pel·lícula no depèn de la nacionalitat dels diners. Són coses diferents. Per aquesta raó, Catalunya pot produir tantes pel·lícules com vulgui, aquesta propietat no li prendrà ningú, però si les roda en espanyol no farà cinema català, farà cinema espanyol, i si les roda en llatinoamericà, farà cinema latino. Serà el patrimoni del cinema en espanyol, allò que engruixirà, com engruixiria el del cinema francòfon si rodés en francès. A aquesta realitat cal afegir-hi una altra qüestió, com és que pel fet de no tenir Estat, el capital català, a ulls administratius, no existeix nominalment i passa per espanyol. Col·loquialment en podem dir una “producció catalana”, però a efectes legals és espanyola. Espanya no sols s’apodera de 22.000 milions d’euros catalans anuals, també s’apodera de tota la producció cultural catalana (com la científica o l’esportiva) i la fa passar per seva. Això fa que, oficialment, no hi hagi produccions catalanes, de la mateixa manera que no hi ha escriptors, pintors, músics, arquitectes… catalans. Tots, vius o morts, veuen usurpada la seva identitat i són catalogats com a espanyols.
Hi ha dues sèries rodades a Catalunya, Ciudad de sombras (Netflix), dirigida per l’alacantí Jorge Torregrossa, i Terra alta (Movistar), dirigida pel barceloní Eduard Cortés, que han generat moltes crítiques aquests dies pel fet que, tot i estar rodades a Catalunya i explicar una història catalana, en alguns casos fins i tot incloent-hi personatges reals catalans, s’ha optat per menysprear el català i rodar-les en espanyol. Abans de continuar, però, voldria fer un incís per advertir al lector d’un petit detall que li farà comprendre el perquè de la situació: la indústria del cinema català, així com l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), són un territori dominat per “hispanociutadans del món”, bàsicament de l’òrbita de PSC i Comuns; és a dir, per gent convençuda que la universalitat s’assoleix en espanyol. Els encanta veure films danesos o suecs en versió original subtitulada i s’admiren de la seva qualitat, però no conceben que ningú pugui anar a veure una pel·lícula catalana en versió original subtitulada a Dinamarca o a Suècia. Per això roden en espanyol. Perquè, com tothom sap, no hi ha danès o suec que no trobi més comprensible l’espanyol que el català.
Dit això, continuem. És interessant parar atenció en els ‘arguments’ dels respectius directors de Ciudad de sombras i Terra alta per veure el marc hispanocèntric des del qual miren el món. Diu Jorge Torregrossa que Ciudad de sombras (una història barcelonina amb Antoni Gaudí com a peça clau i on tothom parla espanyol, institucions incloses), l’ha rodada en espanyol, en comptes de fer-ho en català per considerar que l’espanyol fa la sèrie “més global i menys local” (!). I el director de Terra alta, Eduard Cortés, encara va més enllà. Segons ell, atès que la comarca on se situa l’acció és “cent per cent catalana”, va decidir convertir-la en hispanoparlant (!). A parer seu, rodar els episodis en versió catalana i en versió espanyola li hauria restat versemblança. I, ves per on, en nom de la versemblança, va decidir rodar la sèrie en la llengua menys versemblant.
Un element inherent al rebuig sistemàtic de la llengua catalana, com a llengua cinematogràfica, és que aquells que practiquen aquest rebuig acostumen a dir que no ho fan pas per menyspreu al català o moguts per cap prejudici. Només ho fan per “criteris d’audiència”. Un pretext, aquest, que és absolutament insostenible i que provoca vergonya aliena en boca de cineastes dels Països Catalans, ja que no és res més que la tapadora d’un posicionament polític. Tota obra artística és en si mateixa un posicionament polític, tota decisió relativa a aquella obra és una decisió política. La meva decisió personal innegociable d’escriure els meus llibres només en català és política, sí; tan política com la d’aquells autors catalans que decideixen escriure en espanyol. I el mateix podem dir dels cantautors i dels grups musicals. L’elecció d’optar per la llengua catalana, la llengua feble, la llengua minoritzada, la llengua assetjada, és tan política com la d’optar per la llengua forta, la llengua del poder, la llengua còmoda. Que només la primera opció estigui connotada políticament, mentre la segona passa per ser la “normal”, ja ens diu com en són de necessàries la consciència nacional i la insubornable militància en defensa de la llengua catalana.
És ben curiós, d’altra banda, que allò que els catalans que roden en espanyol a Catalunya jutjarien inversemblant, com ara que algú rodés en català una història netament castellana, veneçolana o uruguaiana a Valladolid, Caracas o Montevideo, i que fes parlar en català els personatges d’aquella terra, adduint que el català aproparia molt més el film a l’audiència catalana, troben ben normal suplantar la identitat dels personatges catalans. Per això contribueixen amb les seves produccions a la minorització de la llengua catalana i transmeten la idea que el català és una raresa antropològica, una llengua residual que no té cabuda en un film perquè, com el seu mateix film demostra, la “llengua pròpia” de Catalunya és l’espanyol. Jorge Torregrossa i Eduard Cortés no haurien rodat mai Alcarràs en català. Ells haurien fet parlar els personatges alcarrasins en espanyol per tal que la pel·lícula fos més “versemblant” i, sobretot sobretot, “més global i menys local”.
