Donald Trump és un addicte a l’espectacle. No és capaç d’imaginar ni concebre res fora del format televisiu. El fet cert és que era un gran productor de programes de telerealitat i, si no fos perquè també era per naixement un magnat del mercat immobiliari, podria haver fet una gran carrera als mitjans de comunicació. Tot i això, el problema és que hi ha una gran diferència entre simular davant les càmeres que ets un president fictici i prendre decisions al món real amb conseqüències ben paleses.
El públic i gran part dels experts poden sentir-se impactats pel segrest del president d’un país sobirà i, fins i tot, creure que es tracta d’un gest de força sense precedents, malgrat que, en la pràctica, és un cop d’efecte, una operació cosmètica. Un sector del règim, probablement l’ala pragmàtica dirigida per Delcy Rodríguez, ha negociat amb l’administració Trump l’entrega de Maduro a canvi de marginar l’oposició veneçolana. Algú pot considerar que es tracta d’una derrota del chavisme, d’una cessió; però la veritat és que fa més de deu anys que demanen això: interlocució exclusiva amb ells a canvi d’iniciar les reformes que facin possible certa liberalització del règim.
Per tant, el chavisme ha obtingut el que volia i no ha pagat, ara per ara, un preu massa elevat. Maduro, tot i ser un hàbil polític dels passadissos interns del poder, ni era popular ni tenia prou instrumental cognitiu per a dedicar la seva energia a res més que fos sobreviure. Al contrari, el clan Rodríguez, una família d’intel·lectuals i activistes marxistes, té la formació i experiència internacional necessàries per a pilotar un procés de transició on les dues faccions del chavisme esdevinguin un sistema bipartidista amb alternança pacífica del poder marginant l’oposició via el frau i la manipulació electoral, malgrat que la línia dura podria fer descarrilar el pla intentant un cop d’estat.
Sigui com sigui, el chavisme veu la llum al final del túnel després d’anys d’estancament i bloqueig gràcies a l’imprescindible cop de mà de Trump, qui pot fanfarronejar sobre com controla el país perquè a molts els convé creure’s el teatre. L’únic que poden fer els Estats Units és desestabilitzar Veneçuela via accions militars quirúrgiques que acabin provocant un enfrontament armat entre les diferents faccions del règim. És a dir, el famós escenari d’afganització de lluita entre senyors de la guerra. És possible que sigui un pla que entusiasmi molts supremacistes blancs, perquè demostraria les seves dèries sobre la impossibilitat d’autogovernar-se dels llatins; però podria provocar una espiral que arrossegui Colòmbia, Equador i tota Mesoamèrica en un campi qui pugui dominat per les organitzacions del narcotràfic.
Per tant, l’única carta efectiva que pot jugar Trump a Amèrica és fer de portador del caos i la destrucció a la regió que, en el fons, és el seu rol a Àsia i l’Orient Mitjà des del final de la Segona Guerra Mundial, encara que ara les flames de l’incendi arribarien fins a les seves portes. La seva gran carència que ningú comenta o sap veure és que els Estats Units no tenen aliats sobre el terreny, no tenen socis fiables que puguin exercir el poder d’una forma efectiva a Veneçuela. Per això, depenen totalment del règim chavista per desplegar una acció constructiva.
Esperem que aquesta oportunitat no es perdi i la repressió política baixi d’intensitat, les sancions econòmiques es retirin i, dintre dels límits de la situació actual, el país pugui tornar a funcionar amb certa normalitat. L’administració Trump es morirà de ganes d’apuntar-se aquests èxits i no necessitarà escalar i, si Delcy no rep cap cop intern, podrà conduir una transició amb altres dissidents sorgits del chavisme que sigui capaç d’edificar un sistema polític menys autoritari i corrupte.
La doctrina Donroe té una vida més curta del que molts s’imaginen, perquè els Estats Units no tenen ni la capacitat ni els recursos per redirigir l’economia del continent fins a integrar-la novament als seus mercats. Pensen que via la pressió militar podran imposar condicions monopolístiques que hi facin fora els xinesos i els permetin una explotació preferent dels seus recursos; però l’única mesura eficaç que poden prendre és espentar els països petits i mitjans a l’abisme de la inestabilitat interna.
L’únic país que els Estats Units poden controlar de forma efectiva és Cuba i, evidentment, la seva annexió està en marxa, com la de Groenlàndia. De fet, incorporar-se Cuba és un objectiu que té més de cent seixanta anys d’història i pensen aplicar-li un règim semblant al de lliure estat associat de Puerto Rico que, de fet, significa legalitzar el seu estatus colonial. L’immobilisme del règim castrista serà la raó de la seva perdició i l’única oportunitat que tenen a hores d’ara seria iniciar una transició exprés tutelada per la Unió Europea per intentar salvaguardar la seva sobirania, malgrat que la reacció de Trump seria precipitar una ocupació militar.
Malauradament, la grandària i la geografia no donen massa marge de maniobra a l’illa i el perill d’esdevenir novament una colònia de facto és real. Per tot açò, Mèxic i Brasil hauran de prendre nota quan vegin que el governador de l’Havana es designa des de Miami i pensar seriosament com reforçar els seus Estats davant l’envestida ianqui. Aviat, els brasilers tindran el seu primer submarí nuclear cortesia dels francesos i hauran d’exercir una influència més gran a la regió per simple supervivència.
Tanmateix, una de les paradoxes de l’actual situació és el paperot fet per les institucions europees. Els atlantistes ho jugaren tot a postures maximalistes de suport a una dissidència a l’exili intransigent seguint les directrius de Washington, mentre que els partidaris de la moderació com Zapatero cercaven una interlocució preferent amb Delcy Rodríguez per moure-li la cadira a Nicolás Maduro i intentar una obertura del règim. La superioritat moral dels purs ha bloquejat una acció diplomàtica que podia haver desencallat el conflicte abans i sense necessitat d’exhibicions militars d’alt voltatge que sempre poden sortir malament i empitjorar-ho tot. És evident que el futur és dels pragmàtics, perquè és necessari més realisme i menys pensament il·lusori.
