“Las otras políticas”, així es presentaven aquest cap de setmana a València Yolanda Díaz i altres persones que ja són en actualitat usufructuàries de càrrec públic o subvenció, compartint sexe i ideari, i entre les quals destacava la del igualitari vel (que diuen que és llibertat com mai ho acceptarien si la decisió de la dona fos quedar-se a casa cuidant de la família) i una alcaldessa a la que tot li ha passat abans que a la resta i que, si algú la critica, es posa a plorar. Totes elles compartint el mateix crit contra l’heteropatriarcat, segons el qual ser dona equival a la bondat (aquesta va ser la principal eina electoral de Mònica García, contra Ayuso, com si la Presidenta fos d’altre sexe, i curiosament ara que això del sexe es difumina de la ma de les companyes queer de totes elles)
Com si no hagués ja en el paisanatge polític poc comunisme més o menys armat ideològicament, diuen elles ara que la seva unió presagia “quelcom de molt bo”. I em pregunto jo que pot ser això tenint en compte el desastre manifest que Colau ha fet de Barcelona, la vacuïtat programàtica que ha acompanyat sempre Mònica Oltra o la desconeguda qualitat política que suposa dur un vel (tot i que evidentment ha estat convidada a la performance per gastar aquesta peça de roba). I tot això sota el lideratge de la que substituí Pablo Iglesias i a la que s’ha d’agrair que aprengués amb rapidesa que al Congrés no es pot anar vestit de mamarratxo.
Com el votant tampoc sembla en el present massa capaç de distincions profundes, no seria d’estranyar que en arribar unes eleccions, fos capaç de votar el grupet. Segons on estigués col·locada (ho estarà?) a l’eventual llista electoral (hi existirà?) l’alcaldessa de la capital catalana, potser uns quants fins i tot celebrarien la notícia. Així que benvingudes siguin les que Miquel Jiménez ha batejat com “Els àngels de Charlie comunistes”, tot i que no sé qui fora en aquest cas Charlie, ni tampoc si els hi encaixa a les noies el nom d’ àngels, i molt menys la condició.
