Més de 50.000 persones han entrat aquests dies de manera irregular a Ceuta, una “plaza africana” que Espanya considera pròpia per història i gònades i que tot just dobla en població aquesta xifra que ara l’ha destarotada. Hi ha altres xifres, però, com ara l’encara indeterminada d’immigrants que han mort ofegats en l’intent. La “invasió” en volum no té gaires precedents, tot i que la frontera ceutina ja ha patit episodis tan seriosos com sagnants.
Pedro Sánchez hi ha enviat l’exèrcit –A mi la legión– i se n’ha anat personalment a l’encara colònia –uf, què he dit!– per tocar tendre. Més que tocar-lo, el patirà. Sánchez ha titlat l’episodi de “violació de la integritat territorial d’Espanya”, perquè “Ceuta és una ciutat espanyola”. Les obvietats, no cal reafirmar-les. Alberto Núñez Feijóo ha aprofitat el tràngol i li ha retret que ell i la seua política immigratòria en són els culpables. En Flandes se ha puesto el sol. Feijóo exigeix que el govern espanyol declare la situació “d’interès per a la seguretat nacional”. Els uns són més suaus i els altres, molt més bèsties, però ningú qüestiona les pretensions de mantenir en la integritat territorial espanyola dues ciutats que són sempre dos polvorins. Polvorins africans.
Es vulga o no, la geografia –i la santa demografia– mana i el rei del Marroc –els marroquins, en general– que reivindiquen les ciutats com a pròpies en són ben conscients. Ceuta i Melilla, a més, són dos vespers per a la Unió Europea. D’un costat, el Marroc és també prioritari per a França, que té mirada i interessos propis. De l’altre, el territori és un mur de contenció general per a tota la Unió Europea. Si Déu vol. Perdó, si el monarca vol.
Feijóo no s’hauria d’inquietar tant. Només amb una mica de memòria podria recordar quina va ser l’actitud de Joan Carles I i els seus governs quan el mateix Marroc va impulsar al denominada Marxa Verda el 6 de novembre de 1975, mentre el Caudillo boquejava al llit de l’hospital i Hassan II, amb el suport dels Estats Units, va endreçar una invasió per fer-se amb el Sàhara fins aquell moment indiscutiblement espanyol. Ho va aconseguir o no? S’hi ha fet cap referèndum com llavors va prometre el govern espanyol i després van beneir les Nacions Unides?
Hi ha l’orgull, hi ha l’honor, hi ha les cornetes i hi ha els tambors. Com sempre ha fet en la història, Espanya –qui la representa– no pot acceptar la pèrdua territorial, que és una ferida que sagna sempre a borbolls. Com a borbolls volen també els marroquins arribar a Espanya. Òbviament, tota aquella gent no pretén recuperar la plaza ni quedar-s’hi a viure. No hi cabrien, que allò no dona per a tant. Tots ells volen viure a Europa. Mohammed VI i la seua cort en tenen constància. Però la host també l’ajuda en l’intent de recuperar el territori que ell també creu seu. Perejil no va poder ser, però Ceuta i Melilla són fruita més grossa i més dolça. Tota fruita acaba madurant.
Potser aquest nou intent es dissoldrà ràpid, però, en tot cas, Espanya té dos aiguamolls a l’Àfrica. No els cedirà ara, però la història és inesquivable i inevitable. També a la Flandes africana es pondrà el sol, amb el permís del senyor Marquina.
Ceuta i Melilla són tant d’“interès nacional” com Catalunya. O menys. Quiet el galliner! És clar que són situacions del tot diferents, però el cataplasma amb què l’Estat i els seguidors de la selecció campiona del món pretenen taponar la ferida és el mateix. Per a cataplasma, Espanya i les seues pretensions eternes.
