La majoria de les enquestes que es publiquen a Madrid -amb l’única salvetat del CIS- preveuen una majoria absolutíssima per a la suma del PP i Vox, entre d’altres raons perquè el creixement dels ultres també es fa a partir de transvassament de votants de l’esquerra, tal i com ha quedat clar en les eleccions d’Extremadura i l’Aragó. Últimament, alguns sondejos situen aquest bloc PP-Vox al voltant dels 210 diputats, una xifra que permetria reformes legals i constitucionals importants en diversos àmbits, com la política laboral, fiscal, d’immigració o, més enllà d’això, canviar la composició dels organs judicials o la llei electoral.
En qualsevol cas, aquesta majoria reforçada tindria com a element aglutinador essencial un nacionalisme espanyol expansiu. Els votants haurien premiat el discurs neofalangista que s’imposa, vistosament, en les mobilitzacions de la dreta i l’extrema dreta i, en conseqüència, el bloc guanyador voldria prendre algunes decisions emblemàtiques contra el basquisme i el catalanisme. Tindrien al seu abast, fàcilment, la possibilitat de recuperar competències per a l’Estat per la via de lleis orgàniques, així com limitar dràsticament hipotètiques transferències en el futur. Naturalment, el dèficit fiscal podria incrementar-se encara més mentre, en paral·lel, les inversions estatals es mantindrien fàcilment en els nivells raquítics tradicionals.
La involució arribaria per diversos fronts però el més rendible electoralment seria el d’una recentralització aplaudida bastant més enllà de la dreta. I aquí no hi hauria aliats entre l’esquerra espanyola, tal i com es va comprovar, dramàticament, en els dies més violents de 2017 i 2019. No hi ha ni una idea, ni cap referència a la supervivència social i nacional de Catalunya en el debat que ha obert l’operació Rufian. Res. Només coscubielisme estructural entre canya de Mahou i conspiració noctàmbula a Malasaña. El de sempre, vaja.
