Quan em demanen què crec que pot passar després de les pròximes eleccions catalanes, responc que el que em sembla més probable a hores d’ara és que haguem de repetir-les abans d’acabar l’any, perquè a partir dels resultats no serà possible construir una majoria d’investidura ni de govern. Òbviament, això respon a la pregunta de què crec que passarà, no a la que voldria que passés. Llavors la resposta seria exactament la contrària. Tampoc responc per haver vist a una bola de vidre –que no tinc, com no la té ningú- que passaran en aquestes eleccions coses tan insòlites i extravagants que ens portaran a un bloqueig polític. Al contrari, si em temo que anirem a una repetició electoral és perquè no em sé imaginar què pot passar en aquestes eleccions que pugui trencar el bloqueig en què hem estat instal·lats en aquesta darrera legislatura i que ha portat precisament a la convocatòria d’eleccions anticipades. No és que les pròximes eleccions ens portaran a un bloqueig. És que ara ja som en una situació de bloqueig i no sé veure com les pròximes eleccions ens hi poden treure. Un bloqueig que s’ha fet evident quan ha estat impossible aprovar un pressupost, però que s’ha anat arrossegant des de les darreres eleccions al llarg d’una legislatura convulsa i fonamentalment improductiva.
Com que la paraula bloqueig sembla provenir de bloc, algú pot dir que el bloqueig de la política catalana ve de l’existència de dos blocs antagònics generats pel procés: el bloc independentista i el bloc autoanomenat constitucionalista. No em sembla una anàlisi encertada. El bloqueig es produeix quan en un mapa polític fragmentat no es generen majories de govern operatives. No pas majories teòriques a partir de paraules de forta càrrega simbòlica, sinó majories parlamentàries aritmètiques estables que funcionen com a tals en les votacions decisives, des de la investidura als pressupostos, passant per totes les accions de govern rellevants. A la darrera legislatura hi havia una majoria independentista al Parlament de Catalunya, però no ha estat en cap moment –més enllà de la investidura- una majoria operativa. Era un bloc teòric, però no pràctic. També es podria dir que hi havia un bloc d’esquerres al Parlament, però tampoc ha funcionat com una majoria operativa. O que hi havia un més difús i gasós bloc de la governabilitat, però tampoc ha actuat realment com a tal. L’existència de blocs no bloqueja un mapa polític. A Euskadi van a eleccions amb tres blocs possibles: un bloc en l’eix nacional (PNB més Bildu), un bloc d’esquerres (PSOE més Bildu) i un bloc de la governabilitat (PNB més PSOE). I la situació política basca no està bloquejada. Hi haurà operativa una de les tres majories al Parlament basc. L’aritmètica i les estratègies dels partits decidiran quina.
Potser precisament el problema que bloqueja la política catalana és que aquests tres possibles blocs, que existeixen també al Parlament de Catalunya, no actuen com a alternatius, sinó com a simultanis. No és l’un o l’altre. És l’un i l’altre i l’altre. Llavors, interferint-se entre ells, cap resulta suficient. El bloc independentista es trenca per la fractura entre dreta i esquerra. El bloc d’esquerra, per la fractura entre independentistes i no independentistes. I el bloc de la governança, ben igual. S’ha triat entre els blocs als ajuntaments i a les diputacions. Però fins ara no s’ha triat de manera efectiva en el Parlament i el govern de Catalunya. En una situació política pots triar quin dels blocs polítics serveix per governar. El que no pots fer és que els diversos blocs polítics funcionin tots a la vegada. Perquè no quadra. Ni políticament ni aritmèticament.
No veig com les pròximes eleccions catalanes poden trencar aquesta dinàmica de bloqueig. Una majoria independentista? Si és aritmèticament possible, que ja ho veurem, per què hauria de ser políticament possible ara quan no ho va ser en la legislatura anterior ni en l’anterior? Un bloc d’esquerres? Un bloc per la governabilitat? Per als partits independentistes és molt difícil (i molt arriscat) fer un president de la Generalitat socialista… i per als socialistes fer un president independentista. Un bloc antiindependentista que vagi des de Vox als Comuns per fer un president socialista? A Barcelona ciutat s’ha vist dues vegades que versions teòricament impossibles d’aquest bloc han estat operatives, si no en el govern, en la investidura. Encara que havien estat reiteradament negades en campanya. Això fa que sigui de totes les combinacions la menys inversemblant, perquè d’una manera o altra s’han produït sumes amb aquesta lògica. Però falta que sigui aritmèticament possible i que convingui als interessos en política espanyola dels partits que haurien de sumar (i que tenen tots una lògica espanyola com a principal).
Però, a més, crec que hi ha en la realitat catalana elements estructurals que porten a una dinàmica de bloqueig. Una, la manca d’una llei electoral pròpia i eficaç, que ajudi a la bona representativitat personal i territorial d’un país amb una demografia complexa –una gran concentració de població en un territori relativament petit-, que dilueixi la concentració de poder en les cúpules dels partits, que atorgui un valor de representació a cadascun dels diputats (cosa que no passa en les llistes bloquejades i tancades, amb disciplina de vot) i que afavoreixi la governabilitat. I un altre factor que ha esdevingut estructural –i que és una de les causes també de no tenir una llei electoral pròpia, eficient i posada al dia- és que en la política catalana s’hi ha instal·lat una versió discreta i específica del populisme, que ajuda a bloquejar-ho tot.
Normalment, es defineix el populisme polític com la tendència a dir als electors allò que volen sentir. Dir allò que agradarà, quan de vegades caldria dir coses que desagraden. Doncs el populisme català, transversal, que és un populisme més per omissió que no pas per acció, no consisteix potser a dir als electors de cadascú exactament allò que volen sentir, però en qualsevol cas no dir-los mai allò que no volen sentir. Abans callar i amagar-te el que creus, que dir qualsevol cosa que pugui fer enfadar els teus electors potencials. Quan una de les característiques de les decisions polítiques és que normalment sempre faran enfadar algú.
Una altra definició tradicional del populisme és fer veure que existeixen solucions senzilles per als problemes complicats. La versió catalana discreta del populisme és: com que ja sabem que els problemes complicats no tenen soluciones senzilles, però les solucions complexes mai no són al gust de tothom i de vegades t’enfronten amb els teus electors, aparquem els problemes complicats. Com si no hi fossin. Si podem fer creure que els solucionarem d’una manera esquemàtica –això jo de seguida ho tindria arreglat, és la frase que encarna aquest discurs populista-, doncs proclamem la solució senzilla. Però si ja sabem que caldria una solució complicada i ambivalent, deixem els problemes al congelador i ja els arreglarà –i s’enfrontarà amb qui s’hagi d’enfrontar- qui vingui després. El populisme sempre té un punt de demoscòpic. El polític populista diu i creu allò que les enquestes li diuen que li convé dir i creure. El populisme català és menys cínic i més subtil: no es tracta d’afalagar l’oïda dels teus electors, però es tracta de no dir mai res que els pugui incomodar. Abans callar. Abans no fer res.
Deia al començament que crec molt possible que tornem a anar a eleccions catalanes abans d’acabar l’any. Llavors algú em diu, i amb tota la raó: però tornarà a sortir si fa no fa el mateix, sobretot si algunes de les causes del bloqueig són estructurals. I és cert. Però davant del bloqueig, em sembla probable que els partits estiguin d’acord en tornar a repartir les cartes, a veure si els en toquen de millors. I amb l’expectativa que després de dues eleccions i amb la pressió per tenir govern d’una vegada, combinacions i discursos que eren inacceptables després de les primeres esdevenen possible i acceptades, encara que sigui amb resignació, després de les segones. A Espanya ha passat. Després d’unes eleccions, Pedro Sánchez va dir que no dormiria tranquil si havia de governar mai amb Podemos… i després d’unes altres eleccions va governar en coalició amb Podemos sense cap signe d’insomni (fins que els va neutralitzar, això sí).
